Lluís Llach: " Què diran els déus ?"

Què diran els déus?


Què diran els déus
si aturem el pas
o creiem que n'hi ha prou
amb el poc que hem avançat.

Ens diran: miserable d'aquell dissortat
que no té la humilitat del constant començar.
Ai d'aquell que no té més demà que l'avui,
que no pren nou alè per anar més enllà.

Lluís Llach

Lluís Llach : "Cançó d'amor a la Llibertat"

CANÇÓ D’AMOR A LA LLIBERTAT


Ni sé com, Llibertat,
hem vestit la teva imatge en el temps;
per no haver-te conegut
t’hem ofert cançons d’amor
per a fer-te un poc menys absent.
La Llibertat,
aquesta dama encadenada que ens està esperant.

I el teu nom, Llibertat,
poc a poc l’abarateixen, meu amor;
sabent-nos enamorats,
venen ombres del teu cos
per calmar la nostra antiga set,
però així no ets tu.
La Llibertat,
aquesta dama encadenada que ens està esperant.

I potser, Llibertat,
ets un somni fet bandera, tant se val.
Cridarem sempre el teu nom
com si viure només fos
ésser pelegrí a la teva font.
La Llibertat,
aquesta dama encadenada que ens està esperant.

Lluís Llach

Música de Lluís Llach

Joan Alcover :"La Balenguera"

LA BALENGUERA


La balenguera misteriosa,
com una aranya d’art subtil,
buida que buida sa filosa,
de nostra vida treu el fil.
Com una parca bé cavil·la,
teixint la tela per demà.
La balenguera fila, fila,
la balenguera filarà.
Girant l’ullada cap enrera
guaita les ombres de l’avior,
i de la nova primavera
sap on s’amaga la llavor.
Sap que la soca més s’enfila
com més endins pot arrelar.
La balenguera fila, fila,
la balenguera filarà.
Quan la parella ve de noces,
ja veu i compta sos minyons;
veu com davallen a les fosses
els que ara viuen d’il·lusions,
els que a la plaça de la vila
surten a riure i a cantar.
La balenguera fila, fila,
la balenguera filarà.
Belllugant l’aspi, el fil cabdella,
i de la pàtria la visió
fa bategar son cor de vella
sota la sarja del gipó.
Dins la profunda nit tranquil·la
destria l’auba que vindrà.
La balenguera fila, fila,
la balenguera filarà.
De tradicions i d’esperances
teix la senyera pel jovent,
com qui fa un vel de nuviances
amb cabelleres d’or i argent
de la infantesa que s’enfila,
de la vellura que se’n va.
La balenguera fila, fila,
la balenguera filarà.


Joan Alcover


ALCOVER, Joan. Antologia de la poesia social catalana, a cura d’Àngel Carmona
Ediciones Alfaguara. Ara i ací- 11 Madrid-Barcelona, 1970. Pàg 53-54

Música cantada per Maria del Mar Bonet

Joan Margarit : " La Llibertat" i "Casa de misericòrida"

La poesia i la llibertat han anat sempre juntes, a
les dues els hi dec la meva dignitat. D’elles parlen
aquests dos poemes.


LA LLIBERTAT

La llibertat és la raó de viure,
dèiem, somniadors, d’estudiants.
És la raó dels vells, matisem ara,
la seva única esperança escèptica.
La llibertat és un estrany viatge.
Va començar en les places
de toros amb cadires a la sorra
en les primeres eleccions.
És el perill, de matinada, al metro,
són els diaris al final del dia.
La llibertat és fer l’amor als parcs.
La llibertat són els infants jugant
al fossat del castell de Montjuïc.
És morir lliure. Són les guerres mèdiques.
Les paraules República i Civil.
Un rei sortint en tren cap a l’exili.
La llibertat és una llibreria.
Anar indocumentat.
Les cançons prohibides.
Una forma d’amor, la llibertat.

Joan Margarit

CASA DE MISERICÒRDIA

El pare afusellat.
O, com el jutge diu, executat.
La mare, la misèria i la fam,
la instància que algú li escriu a màquina:
Saludo al Vencedor, Segundo Año Triunfal,
Solicito a Vuecencia deixar els fills
dins de la Casa de Misericòrdia.
El fred del seu demà és en una instància.
Els orfenats i hospicis eren durs,
però més dura era la intempèrie.
La vertadera caritat fa por.
És com la poesia: un bon poema,
per bell que sigui, ha de ser cruel.
No hi ha res més. La poesia és ara
l’última casa de misericòrdia.

Joan Margarit

Pregó de "Nostra Senyora" de la Mercè , patrona de la ciutat de Barcelona, capital de Catalunya, 2010

Joan Margarit: " Manifestació del 10 de Juliol" i " Una Història"

Barcelona és la capital de Catalunya, i això també
voldria recordar-ho en dos poemes:

MANIFESTACIÓ DEL 10 DE JULIOL

El que jo estava acostumat a veure
és un poble sencer que posava en escena
La mort d’un viatjant. En català.
Sempre semblava que érem arribant
a l’escena final del suïcidi.
I ara, de sobte ens veig
representant una obra clàssica:
som els Deu Mil de Xenofont,
abandonats pels qui els guiaven.
Assetjats i cansats, sense saber el camí,
busquem de sobreviure i tornar a casa.

Joan Margarit


UNA HISTÒRIA

Cent anys de guerres, repetia l’àvia:
va ser una nena a un poble on cada nit
sentia com lluitaven als carrers.
I m’explicava, com si fos un conte,
el dia que els soldats es van endur
la seva mare per afusellar-la
a l’alba contra el mur del cementiri.
Quan l’escoltava, jo també era un nen,
i el meu pare un soldat en un penal.
Des d’aquells dies no m’arriba ja
cap amenaça. Són uns morts llunyans,
cansats de fer de morts.
Hem escollit ser un poble sense herois.
Just aquesta és avui la nostra força.
Cal esborrar tants mites amagats
dessota la mirada impertorbable
de les aus de rapinya que vigilen encara.
Tota la vida les he hagut de veure,
de pedra o bronze en els escuts enormes,
presidint les façanes de l’Estat.
El cos posat de front,
el cap de rigorós perfil.
Les ales, un capot damunt l’espatlla.
Un ull maligne, el bec cruel a punt
d’arrencar les entranyes. Dominar
sense dormir. Quin aire respiràveu,
aus colossals amb urpes,
per decidir el que en dèieu unitat de destí?
Em sembla que, com jo, ja us heu fet velles.

Joan Margarit

Pregó de "Nostra Senyora" de la Mercè , patrona de la ciutat de Barcelona, capital de Catalunya, 2010

Cesk Freixas: "A Catalunya el meu país"

A Catalunya el meu país

Néixer en una terra que em pertany,
i sentir l´orgull d´una llengua
que he après a estimar
D´un País de només una bandera,
de quatre barres fetes de sang;
que el meu parlar i el meu tarannà fa bategar,
quan el meu cor estima el català.

Nèixer en una terra que em pertany
i sentir l´orgull d´una llengua que he aprés a estimar
d´un pais de només una bandera
de cuatre barres fetes de sang
que el meu parlar i el meu tarannà
fà bategar, quan el meu cor estima el català

Paraules escrites amb amor,
a una Terra, una llengua
A Catalunya, el meu país.

Paraules escrites amb amor,
a una Terra, una llengua
A Catalunya, el meu país.

Quan convé seguem cadenes fins que no en quedi cap més,
llibertat per tots els pobles que resten oprimits.
Si ells segueixen imposant, nosaltres seguim batallant...

Quan convé seguem cadenes fins que no en quedi cap més,
llibertat per tots els pobles que resten oprimits.
Si ells segueixen imposant, nosaltres seguim batallant...

Quan convé seguem cadenes fins que no en quedi cap més,
llibertat per tots els pobles que resten oprimits...

[Als països catalans, alçem el somni cap a la llibertad]

Cesk Freixas


Música

Discografia

Informació

Més poesies i cançons

Àlvar Valls: "Crit"

Crit

(Presó Model, cel·la 542, 5a. galeria)


Ohéooooooooo, ohéooooooooo...............
fill de la fosca i sense nom
així comença aquest grandíssim crit
que s’esquitlla de la comprensió dels sentits
i et fa present l’angoixa
la ira i l’esperança
com un bramul insistent indestriable de la nit
de cadascuna de les nits
on tot és nit.
Hihihihihihiiiiiiiiii, hihihihihiiiiiiiiii...............
de sobte esdevé agut i s’allargassa com un xiscle estrident s’allargas-sa
i s’ensenyoreix de tu
i s’arronsa i es retira
i a l’instant revé potent i es descompon
es bifurca i es ramifica
fins que mil esgarips fan un sol crit
que ressona histèric
desesperat
enllà de tot
enllà. del no-res
i et martelleja la ment com un riure sarcàstic
infernal riallada que retruny
i s’estén pertot a grans velocitats
rabent
potent
omnipresent
s’estén i xoca entre les parets el terra el sostre
rebota per parets terra sostre i
hohoohohuhuhuhuuuuuuuuuu...............
esdevé espès espès com una boira
canvia amb alternança so i cadència
i balla el crit
i balla
balla com mecànicament
al ritme macabre que imprimeix
el seu inoïble ressò
i àvidament s’espesseix
s’espesseix i es dissipa
es dissol i se solidifica
es liqua i es precipita
i novament es fon en grans glopades
que t’ennueguen i t’ofeguen
fins que cristal·litza en colors
en escames de vivíssims colors
que s’imbriquen en grans pannes
que adopten formes geomètriques planes i volumètriques
romboïdals i trapezoïdals
romboèdriques i ortoèdriques
piramidals i en esfinx
i creix el crit
creix sense aturall
s’expandeix en totes direccions
mentre descriu cercles concèntrics
que en violentíssims girs esdevenen esferes
resplendents en la tenebra còsmica
i si proves d’agafar-lo llisca llisca llisca
se t’esmuny llepissós
untuós
i a l’acte es transmuta en fum iridescent
i el veus i no el veus
el sents i no el sents
i no pots no pots dormir
no et deixa dormir
mentre t’encercla i emplena la fosca
l’enorme crit enderiat
que s’ha fet l’amo de la nit
i davant teu avança i recula
avança i recula poderós
incansable
insadollable
insaturable
immensurable
obsessiu...

Àlvar Valls

Altres poesies

Més informació

Al Mayurga: "No ens fareu callar"

No ens fareu callar

No ens fareu callar
malgrat ens segueu la vida
No ens fareu callar,
hereus sou de dictadura.
No deixarem de cantar
per molt que tengueu mà dura.
No per esser majoria
la raó vos fa costat.
Expressar-nos amb llibertat
és lluita de cada dia.
No ens fareu callar
malgrat ens segueu la vida
No ens fareu callar
polítics de dreta estantisa
Sols ens podreu marginar
servint-vos de la mentida.
Defensors del feixisme
vos manca sensibilitat.
Conviure al vostre costat
és un nou colonialisme.
No ens fareu callar
malgrat ens segueu la vida
No ens fareu callar,
caureu com fruita madura.
Fills sou de satanàs,
heu destrossat la natura.
La història vos jutjarà,
anunci del cant de sibil·la.
El cel roig vos castigarà,
cremareu en eterna foguera.
No ens fareu callar
malgrat ens segueu la vida
Música i lletra: Toni Roig.


Al Mayuga

Música Al Mayuga

Al Mayuga. Altres cançons

Lluís Llach: "L' Estaca"

L'ESTACA


L'avi Siset em parlava de bon matí al portal
mentre el sol esperàvem i els carros vèiem passar.
Siset, que no veus l'estaca on estem tots lligats?
Si no podem desfer-nos-en mai no podrem caminar!

Si estirem tots, ella caurà i molt de temps no pot durar.
Segur que tomba, tomba, tomba, ben corcada deu ser ja.
Si jo l'estiro fort per aquí i tu l'estires fort per allà,
segur que tomba, tomba, tomba, i ens podrem alliberar.

Però, Siset, fa molt temps ja, les mans se'm van escorxant,
i quan la força se me'n va ella és més ampla i més gran.
Ben cert sé que està podrida però és que, Siset, pesa tant,
que a cops la força m'oblida. Torna'm a dir el teu cant:

Si estirem tots, ella caurà i molt de temps no pot durar.
Segur que tomba, tomba, tomba, ben corcada deu ser ja.
Si jo l'estiro fort per aquí i tu l'estires fort per allà,
segur que tomba, tomba, tomba, i ens podrem alliberar.

L'avi Siset ja no diu res, mal vent que se l'emporta,
ell qui sap cap a quin indret i jo a sota el portal.
I mentre passen els nous vailets estiro el coll per cantar
el darrer cant d'en Siset, el darrer que em va ensenyar.

Si estirem tots, ella caurà i molt de temps no pot durar.
Segur que tomba, tomba, tomba, ben corcada deu ser ja.
Si jo l'estiro fort per aquí i tu l'estires fort per allà,
segur que tomba, tomba, tomba, i ens podrem alliberar.


Lluís Llach

Música de Lluís Llach


Altres poesies

Frederic Soler: "El Fossar de les Moreres"

El Fossar de les Moreres

Poema de Frederic Soler, on relata romanticament la caiguda de Barcelona en mans dels Espanyols el 1.714.



Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
Així mestre Jordi, un dia
cavant, deia en lo fossar,
quan Barcelona sentia
que l'anaven a esfondrar.
La batien bronze i ferro
dels canons de Felip Quint.
Ell los mata i jo els enterro -
lo fosser deia, enfondint.
Quin vellet lo fosser Jordi!
Jo l'havia conegut;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el plori condolgut.
Havia passat la vida
mirant la mort fit a fit,
i era una ànima entendrida;
no l'havia això endurit.
Era vell: mes ningú ho veia
veient-lo al fossar, cavant;
aquell pit que tot és teia
quan és sec no aguanta tant.
Son dol no el feia commoure,
i, l'aliè, el veia patint;
era un cor dur com un roure
que sentia com un nin.
Sempre al fossar anava
a cavar amb un nét seu;
si ell lo seu magall portava,
- Jo - el nin deia - porto el meu! -
I cavant ambdós alhora,
i fent fosses al fossar,
sempre dels morts a la vora
se'ls sentia mormolar:
- Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
Molts jorns feia que, sitiada
la ciutat pels de Verwick,
amb l'ànima trasbalsada
lo vell cavava amb fatic.
Los fossars de Barcelona
s'omplien de gom a gom.
Pel tros d'or d'una corona
si se'n gastava de plom!
Mestre Jordi, que això veia,
cavant deia en al seu nét:
- Felip Quint que tan se'n reia
vet aquí què n'haurà tret:
rius de sang i un munt de ruïnes
per pujar al trono reial.
Ni essent d'or i pedres fines,
val res un ceptre que tant val?
I així dient, lo vell plorava,
i ofegava amb lo seu plor
una pena que el matava
i li trossejava el cor.
Tenia un fill, que era pare
d'aquell nin que li era nét,
i li enrogia la cara
la vergonya d'un secret.
Que aquell fill... taca afrentosa!
no tenint la pàtria en res,
va abandonar fill i esposa
i va vendre's al francès.
Compteu, doncs, si del vell Jordi
no fóra amargant lo plor;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el planyi amb tot lo cor.
Ell tan lleial a Catalunya,
i el seu fill tan criminal...!
Qui, si té bon cor allunya
aquest pensament mortal?
Per ço el pobre vell plorava
com si cavés lo clot seu,
i tot cavant, mormolava:
- Si sigués... no ho voldrà Déu!
Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
Cava el pobre vell la terra
amb l'ajuda del seu nét.
Fa ja avui tres jorns que enterra;
tants de morts li duu la guerra
que són pocs los clots que ha fet.
De trenc d'alba a la vesprada,
de la nit al dematí,
los morts li van com riuada
i ell obre pas amb l'aixada
a aquell riu que no té fi.
- Bé en tenim, fill meu, de feina!
- Oh, mon avi, aqueixa rai!
Mentre no torni a la beina
l'arma del soldat, nostra eina
no espereu que pari mai.
- Mes, al fossar - respon l'avi -
no hi hem d'enterrar ningú
que a la pàtria faci agravi.
Que cap traïdor se n'abali!
Si jo em moro, pensa-hi tu.
Conec bé de quina banda
són los morts que van venint
al fossar a esperar tanda.
No en vull cap dels que comanda
lo botxí de Felip Quint,
Ja hi ha un clot fet per aqueixos
fora el marge del fossar;
traïdors amb traïdors mateixos.
Així els vils tindran esqueixos
per plantar i replantar.
I, així dient, lo nét i l'avi
anaven clots enfondint,
mentre obrint tot just lo llavi,
com si dir-ho fos agravi,
seguien, baix, repetint:
- Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor,
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
Ai, pobreta Barcelona,
Felip Quint l'assalt et dóna
i t'ofega amb sa corona
apressant ton fi mortal.
Mes tots fills per ço no afluixen
i combaten sempre forts,
i en los murs que, caient cruixen,
entre rius de sang que els ruixen
s'alcen altres murs de morts.
I a rengleres, a rengleres
los van portant a enterrar
al fossar de les moreres
entre fum i polsegueres
i un retrò que fa esglaiar.
Barrejats en un munt cauen
los d'un i d'altre cantó,
i encara quan morts ja jauen
sembla que en combatre es plauen
lo lleial amb lo traïdor!
De sobte, l'avi es fa enrera
en mirar un mort que han dut,
i el nin, en veure qui era,
tant és el que s'esparvera,
que, de l'esglai, resta mut;
contemplant-se'l, nét i avi
s'estan al mig del fossar
sens obrir per res lo llavi;
a tots dos los sembla agravi
lo mot que han de pronunciar.


I mentrestant, allà, al lluny,
encara la canonada,
fent núvols de fum, retruny
i el vell veu l'eina mullada
de sang de son fill, al puny.
- Oh - al fi esclata, amb foc que llança
pels ulls la ira del cor seu -
Mira'l, Déu n'ha pres venjança
Duu el vestit de l'host de França...
i és lo teu pare, fill meu!

I el vell, que el magall empunya,
diu tot d'una al nin que plora:
- Lo seu crim dels bons l'allunya,
fou traïdor a Catalunya.
- A on l'enterrem? - A fora.
Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Frederic Soler

El Fossar de les Moreres

Més informació

Recitat del poema

Recitat de Domingo Mulà

CANÇONETES DEL "DÉU-NOS-DO"
[fragments]

Déu nos do ser catalans,
gent de bella anomenada,
la millor cosa del món:
vella rel i fresca saba.


Déu nos do la gosadia
de la sang independent,
i aquesta ànima difícil,
i aquest llavi malcontent.


Josep Carner

Altres poesies 1

Música poesies de Josep Carner

Salvador Espriu: "L'onze de Setembre de 1714"

L’ONZE DE SETEMBRE DE 1714


Almenys ens han deixat
L’honor de caure sols.
En la desesperança,
Acceptem la foscor.

Demà retornarem
Al treball, a l’esforç.
Dreçats, hem de cavar
Als bancals de la por.

Aprofundim rars pous
Als orbs ulls de la mort.
Enllà d’aigües llotoses,
Terra bona, llavor.


Salvador Espriu Del llibre “Per a la bona gent”

Altres poesies 1


Musica de Poesies

Raimon: "T'adones, amic"

T'ADONES, AMIC (1972)

T'adones, company,
que a poc a poc ens van posant el futur
a l'esquena;
t'adones, amic.
T'adones, company
que ens el van robant cada dia que passa;
t'adones, amic.
T'adones, company,
que fa ja molts anys
que ens amaguen la història
i ens diuen que no en tenim;
que la nostra és la d'ells,
t'adones, amic.

T'adones, company,
que ara volen el futur
a poc a poc, dia a dia, nit a nit;
t'adones, amic.
T'adones, company,
no volen arguments,
usen la força,
t'adones, amic.

T'adones, company,
que hem de sortir al carrer
junts, molts, com més millor,
si no volem perdre-ho tot,
t'adones, amic.

T'adones, company,
t'adones, amic.


Raimon

Música de Raimon

Altres poesies 1

Jacint Verdaguer: "Nit de sang"

NIT DE SANG

Dies irae, dies illa



Catalunya, Catalunya,
lo teu dia s’és fet nit,
i si ton present és negre
bé n’és més l’esdevenir.

Lo blat de tos plans i rostos
i els arbres de tos camins,
un dia per altre es reguen
ab sang de tos amats fills,
puix pertot arreu ne maten
los soldats del rei Felip,
com si ser de ta nissaga
fos lo més negre dels crims.

De tants fills com alletares,
un sol n’hi ha de ben vist,
només un que aidar-te puga
i és ton més dolent botxí.

Comte de Santa Coloma,
malviatge qui et parí!,
que tants llamps caiguen en terra
i que, de tants, cap te fir!
Lo dia que vares nàixer
fou un dia maleït,
més li valdria a ta pàtria
que hagués nat un escorpí;

a la pobra de ta dida
devies rosegar el pit,
perquè llet malaguanyada
te donà en lloc de verí,
perquè al veure’t a la terra
no te’n tragué de seguit
pel camí mateix dels àngels
enviant-te al paradís,
que no hagués avui de fer-ho
la terra que t’engrandí
no creient que per la paga
l’endogalasses així.

Tu de sos braços de mare
n’has vist arrencar sos fills,
empenyent-los terra enfora
pel gust de veure’ls morir,
mentre tropes forasteres
en sos braços feien niu,
fent serralls d’aqueixes viles,
d’aqueixos camps cementirs.

Prou sentires tu ses queixes,
prou sos gemecs has sentit,
prou l’has vista emmanillada
com un lladre de camins;
mes, com un bord, no coneixes
de ta mare los sospirs
i podent bé deslligar-la
vas estrenyent lo cordill.

Tu has vist formar sa corona,
corona de joncs marins,
son ceptre d’or una canya
ab que la vas percudint.

Veus que sa creu és feixuga
i altres creus li has afegit;
té set i ab fel i vinagre
cremes sos llavis sovint.

Si mai t’ensenya les nafres,
gires la cara i te’n rius,
si ab unglots de cuca fera
no les hi acabes d’obrir.

En Serra ens engrillonares,
en Vergós i en Tamarit,
i, a haver-t’hi vist ab coratge,
hauries mort a en Clarís.

Mes prou ja de malifetes,
avui arribes al cim:
la que temps ha botxineges
vol acabar esta nit.

Del càstig, poc se li’n dóna,
ja el rep així com així;
almenys per donar-li càstig
no seran tants los botxins.
Ja s’ou en lo carrer Ample
com un salvatge alarit
la trompa que als muntanyesos
fa posar la falç als dits.

Ja la branden verinosos
i al seu tan feréstec dring
los caps rodolen per terra
un o dos a cada pic.

Ai!, la sang és tan ardenta
que embriaga com lo vi,
als qui en beuen una gota
no els sadolla pas un riu.

Al crit de mata-degolla
respostegen los veïns,
pels racons de les botigues
dents i queixals fent cruixir.

«Via fora! Via fora!»
criden, los tallants garfint,
i cercant per esmolar-los
colls i braços enemics.

«Via fora! Via fora!»,
veu més alta los ho diu,
puix, nang nang, lo coure s’alça
en l’alt campanar del Pi.

Les portes cauen per terra,
sagnen cadires i llits;
qui dorm, mai més es deixonda;
qui no dorm, ja el fan dormir.

Precs i llàgrimes no hi valen,
no hi valen gemecs ni crits,
que allà van més quimerosos
a on ouen més sospirs.

La raó és la de l’espasa,
la llei és la del desig;
si aixís ho fan, los qui moren
los ho ensenyaren així.

Allà hi ha els d’en Sancta Cília,
los d’en Roc Guinart ací;
menys que sos ulls guspireja
la tela que lluu en sos dits.

Los diputats en lliteres
de les pletes van al mig
i al seu davant, dalt de perxes,
los caps de sos enemics.

Massa forta és la revenja,
segadors barcelonins,
massa forta que és estada
puix de blat no en queda un bri.
Sols queda el dolent del Comte,
mes cal que estiga amanit;
per beure sang de la seva
avui se deixarà el vi.

Ja al bell davant de sa casa
fan un crit de via-endins
rues d’homes i de feres
en infernal remolí.

Les portes que eren barrades
per terra van a bocins,
i escala amunt se rebaten
a tall de mals esperits.
Per tots los racons lo cerquen,
verinosos escorpins,
que rallarien lo ferro
si de ferro se cobrís.

No deixen pedra per moure
ni moble per migpartir;
la destral feixuga arriba
allà on no arriba l’enginy.

Mes si entrant-hi renegaven,
bé reneguen més sovint
havent desbotat la gàbia
i essent el pardal fugit.

I encenent ab la greu nova
les pletes del passadís,
a fora el mur se rebaten
per on diuen que ha sortit.

A cents, a cents se n’hi aboquen
i ja hi són a cents i mils
brandant altres tantes eines
per colgar-les en son pit.
Los uns al portal se queden
per visurar al qui n’ix,
altres pels camps s’esgarrien
que forquegen com los llims.

Los qui pels camps s’esgarrien
lo cerquen a l’endeví;
mes, com llambreguen de gana,
més enllanet ja l’han vist.

Sis a prop se n’hi ensopeguen,
plegats al punt són allí;
sis eines de tall portaven,
les hi enfonsen totes sis...
De Sant Bertran en les hortes,
part d’avall de Montjuïc,
damunt d’un pilot de pedres
s’aixeca una creu de pi.

Anau-hi, fills de muntanya,
anau-hi, barcelonins,
a resar un Parenostre
a qui fou nostre botxí.



Jacint VERDAGUER, Obres completes, Ed. Selecta, 5a ed., Barcelona, 1974.

Altres poesies 1

Altres poesies 2

Altres poesies 3

Musica d'algunes poesies de Jacint Verdaguer

Lluís Llach: "Silenci"

Silenci


Si m'heu de fer callar
que sigui ara,
ara que puc dir no,
i res teniu per a comprar-me.

Que no vull esperar.
Que sigui ara!
Ara que puc sentir
el pes de tanta basarda.

Que no em sap cap greu
dur la boca tancada,
sou vosaltres qui heu fet
del silenci paraules.

Que no vull esperar
que el temps rovelli l'arma,
que no vull que la por
tingui més temps per a guanyar-me.

Si m'heu de fet callar
que sigui ara,
ara que tinc les mans
per a canviar de guitarra.

Lluís Llach


Música de Lluís Llach

Altres poesies 1

Web oficial de Lluís Llach

Àngel Guimerà: "La Santa Espina"

LA SANTA ESPINA


Som i serem gent catalana
tant si es vol com si no es vol,
que no hi ha terra més ufana
sota la capa del sol.

Déu va passar-hi en primavera,
i tot cantava al seu pas.
Canta la terra encara entera,
i canta que cantaràs.

Canta l'ocell, lo riu, la planta,
canten la lluna i el sol.
Tot treballant la dona canta,
i canta al peu del bressol.

I canta a dintre de la terra
el passat jamai passat,
i jorns i nits, de serra en serra,
com tot canta al Montserrat.

Som i serem gent catalana
tant si es vol com si no es vol,
que no hi ha terra més ufana
sota la capa del sol.


Text: Angel Guimerà i Jorge
Música: Enric Morera i Viura


Música de Cobla Barcelona


Música conjunt rock Los Relámpagos

Sardana

Portal sardana

Àngel Guimerà: "Catalunya, pobra mare"

"CATALUNYA, POBRA MARE"

Catalunya, pobra mare,

no et sento els glatits del cor!

Qui t'ha vist i qui et veu ara!

Un temps lluitant per l'honor:

avui amb fang a la cara,

cercant només grapats d'or


Àngel Guimerà

Més informació

Més informació 2

Joan Salvat-Papasseit : "Cançó Futura"

Cançó Futura

Guerra la guerra, fem- nos soldats:
serà la terra pels catalans.
Gent de Castella deixeu- nos pas!
Feu- vos enrera la host vilana.
La mar és nostra! la branca ufana
quan l'estol passa. La malvestat
s'és feta eixorca si som triomfants;
serà la terra pels catalans.
Duem estrella i penó barrat,
guerra la guerra! L'ardit es bat
per una engruna dolça de pau:
si perd l'engruna vol llibertat.
Serà la terra pels catalans.
Gent castellana, l'allau no us val!


Joan Salvat-Papasseit

Muntatge documental


Salvador Dalí cita a Joan Salvat-Papasseit

Ovidi Montllor canta a Joan Salvat-Papasseit

Altres poesies 1

Altres poesies 2

Més Informació

Lluís Llach: "Ells són aquí" ( Entre nosaltres)

Ells són aquí, entre nosaltres

Ells són aquí, entre nosaltres,
potser en rostres innocents,
vora la mare que bressola
el seu infant, un sol naixent.

Ells són aquí entre nosaltres,
en la joia del carrer,
prop del llit on mor el pobre
què sols és ric per dir adéu,
vora del llit on mor el pobre
que es sap tan ric quan diu adéu.

Ells són aquí entre nosaltres,
desesperats al seu intern,
desesperats en l’esperança
que el seu demà arribi prest.
El seu demà, tenebra blanca,
on els seus ulls sanguinolents
disposen l’ordre de la vida
i de la mort si és convenient,
i de la mort si és convenient.

Ells són aquí entre nosaltres,
en la feblesa dels incerts
i en la feblesa esmolen dagues
i en la feblesa els fem valents.

Ells són aquí entre nosaltres,
amb la ignorància feta llei,
la seva raó el fanatisme,
brutalitat el seu poder.

Ells són aquí entre nosaltres,
però nosaltres on som?
A vosaltres ho pregunto
que sou amics, i que sou molts.
Ells són aquí entre nosaltres,
però nosaltres on som.

Autor: Lluís Llach

Podeu escoltar la cançó anterior, Ells són aquí (1982), de Lluís Llach, al seu disc I amb el somriure, la revolta (1982).

Altres cançons de Lluís Llach

Altres cançons 2

Cesk Freixas: "No amaguis la llengua"

No amaguis la llengua


Cada cop que penso, cada cop que parlo,
cada cop que escric ho faig en català.
Cada somriure, cada mirada,
cada cop que estimo ho faig en català.

S´ofeguen les veus, oxigen o no puc més,
o ara o mai, independència o mort...

No amaguis la llengua, no siguis covard,
la cultura encara és viva, no la podem matar...

Cada puny alçat dibuixa en l´aire un camí de llibertat,
i mentrestant, si el mur cau, podem seguir avançant.
Cada somriure, cada mirada,
cada volta odiada és un motiu per tirar endavant.

S´ofeguen les veus, oxigen o no puc més,
o ara o mai, independència o mort...

No amaguis la llengua, no siguis covard,
la cultura encara és viva, no la podem matar...

"I quin mal faig si dic que sóc independentista,
si jo de mal no en sé fer...
I si crido contra el vent i disparo amb les paraules,
i si parlo del meu poble i ressegueixo el bell paissatge,
i si canto els himnes de les nostres esperances,
fins el dia que toquem amb les nostres mans
la nostra absoluta llibertat, i més...
I quin mal faig si dic que vull la independència?"

"Sóc independentista",

Marc Freixas

Música

Altres cançons

Discografia