POÈTICA
Al Joan Grimalt
Perseguint la bellesa estaràs sol,
perquè, en trobar-la, s’esvaneix i deixa
la seva pols de papallona als dits.
I tornaràs a percaçar l’esclat
que saps dins teu, talment el llamp
que en un instant et mostra,
fins al llunyà horitzó, la realitat.
Edat roja, 1990.
El catalán Joan Margarit (1938, Sanahuja. Lleida) cultiva una poesía realista, con una fuerte carga autobiográfica y moral. La poesía, con su registro de afectos, recuerdos, momentos vividos, músicas y lecturas, se convierte para el poeta en lugar preferente para encontrarse a sí mismo.
POÉTICA
A Joan Grimalt
Al ir tras la belleza estarás solo:
Si la encuentras, se desvanece y deja
polvo de mariposa entre los dedos.
Perseguirás de nuevo el resplandor
que sabes dentro de ti, como el relámpago
que muestra fugazmente,
hasta el lejano horizonte, la realidad.
Edad roja, 1990. Traducción de Antonio Jiménez Millán.
Més informació
http://poeticas.es/?p=3097
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Joan Margarit. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Joan Margarit. Mostrar tots els missatges
dissabte, 17 de desembre del 2011
dilluns, 13 de desembre del 2010
divendres, 24 de setembre del 2010
Joan Margarit : " La Llibertat" i "Casa de misericòrida"
La poesia i la llibertat han anat sempre juntes, a
les dues els hi dec la meva dignitat. D’elles parlen
aquests dos poemes.
LA LLIBERTAT
La llibertat és la raó de viure,
dèiem, somniadors, d’estudiants.
És la raó dels vells, matisem ara,
la seva única esperança escèptica.
La llibertat és un estrany viatge.
Va començar en les places
de toros amb cadires a la sorra
en les primeres eleccions.
És el perill, de matinada, al metro,
són els diaris al final del dia.
La llibertat és fer l’amor als parcs.
La llibertat són els infants jugant
al fossat del castell de Montjuïc.
És morir lliure. Són les guerres mèdiques.
Les paraules República i Civil.
Un rei sortint en tren cap a l’exili.
La llibertat és una llibreria.
Anar indocumentat.
Les cançons prohibides.
Una forma d’amor, la llibertat.
Joan Margarit
CASA DE MISERICÒRDIA
El pare afusellat.
O, com el jutge diu, executat.
La mare, la misèria i la fam,
la instància que algú li escriu a màquina:
Saludo al Vencedor, Segundo Año Triunfal,
Solicito a Vuecencia deixar els fills
dins de la Casa de Misericòrdia.
El fred del seu demà és en una instància.
Els orfenats i hospicis eren durs,
però més dura era la intempèrie.
La vertadera caritat fa por.
És com la poesia: un bon poema,
per bell que sigui, ha de ser cruel.
No hi ha res més. La poesia és ara
l’última casa de misericòrdia.
Joan Margarit
Pregó de "Nostra Senyora" de la Mercè , patrona de la ciutat de Barcelona, capital de Catalunya, 2010
les dues els hi dec la meva dignitat. D’elles parlen
aquests dos poemes.
LA LLIBERTAT
La llibertat és la raó de viure,
dèiem, somniadors, d’estudiants.
És la raó dels vells, matisem ara,
la seva única esperança escèptica.
La llibertat és un estrany viatge.
Va començar en les places
de toros amb cadires a la sorra
en les primeres eleccions.
És el perill, de matinada, al metro,
són els diaris al final del dia.
La llibertat és fer l’amor als parcs.
La llibertat són els infants jugant
al fossat del castell de Montjuïc.
És morir lliure. Són les guerres mèdiques.
Les paraules República i Civil.
Un rei sortint en tren cap a l’exili.
La llibertat és una llibreria.
Anar indocumentat.
Les cançons prohibides.
Una forma d’amor, la llibertat.
Joan Margarit
CASA DE MISERICÒRDIA
El pare afusellat.
O, com el jutge diu, executat.
La mare, la misèria i la fam,
la instància que algú li escriu a màquina:
Saludo al Vencedor, Segundo Año Triunfal,
Solicito a Vuecencia deixar els fills
dins de la Casa de Misericòrdia.
El fred del seu demà és en una instància.
Els orfenats i hospicis eren durs,
però més dura era la intempèrie.
La vertadera caritat fa por.
És com la poesia: un bon poema,
per bell que sigui, ha de ser cruel.
No hi ha res més. La poesia és ara
l’última casa de misericòrdia.
Joan Margarit
Pregó de "Nostra Senyora" de la Mercè , patrona de la ciutat de Barcelona, capital de Catalunya, 2010
Joan Margarit: " Manifestació del 10 de Juliol" i " Una Història"
Barcelona és la capital de Catalunya, i això també
voldria recordar-ho en dos poemes:
MANIFESTACIÓ DEL 10 DE JULIOL
El que jo estava acostumat a veure
és un poble sencer que posava en escena
La mort d’un viatjant. En català.
Sempre semblava que érem arribant
a l’escena final del suïcidi.
I ara, de sobte ens veig
representant una obra clàssica:
som els Deu Mil de Xenofont,
abandonats pels qui els guiaven.
Assetjats i cansats, sense saber el camí,
busquem de sobreviure i tornar a casa.
Joan Margarit
UNA HISTÒRIA
Cent anys de guerres, repetia l’àvia:
va ser una nena a un poble on cada nit
sentia com lluitaven als carrers.
I m’explicava, com si fos un conte,
el dia que els soldats es van endur
la seva mare per afusellar-la
a l’alba contra el mur del cementiri.
Quan l’escoltava, jo també era un nen,
i el meu pare un soldat en un penal.
Des d’aquells dies no m’arriba ja
cap amenaça. Són uns morts llunyans,
cansats de fer de morts.
Hem escollit ser un poble sense herois.
Just aquesta és avui la nostra força.
Cal esborrar tants mites amagats
dessota la mirada impertorbable
de les aus de rapinya que vigilen encara.
Tota la vida les he hagut de veure,
de pedra o bronze en els escuts enormes,
presidint les façanes de l’Estat.
El cos posat de front,
el cap de rigorós perfil.
Les ales, un capot damunt l’espatlla.
Un ull maligne, el bec cruel a punt
d’arrencar les entranyes. Dominar
sense dormir. Quin aire respiràveu,
aus colossals amb urpes,
per decidir el que en dèieu unitat de destí?
Em sembla que, com jo, ja us heu fet velles.
Joan Margarit
Pregó de "Nostra Senyora" de la Mercè , patrona de la ciutat de Barcelona, capital de Catalunya, 2010
voldria recordar-ho en dos poemes:
MANIFESTACIÓ DEL 10 DE JULIOL
El que jo estava acostumat a veure
és un poble sencer que posava en escena
La mort d’un viatjant. En català.
Sempre semblava que érem arribant
a l’escena final del suïcidi.
I ara, de sobte ens veig
representant una obra clàssica:
som els Deu Mil de Xenofont,
abandonats pels qui els guiaven.
Assetjats i cansats, sense saber el camí,
busquem de sobreviure i tornar a casa.
Joan Margarit
UNA HISTÒRIA
Cent anys de guerres, repetia l’àvia:
va ser una nena a un poble on cada nit
sentia com lluitaven als carrers.
I m’explicava, com si fos un conte,
el dia que els soldats es van endur
la seva mare per afusellar-la
a l’alba contra el mur del cementiri.
Quan l’escoltava, jo també era un nen,
i el meu pare un soldat en un penal.
Des d’aquells dies no m’arriba ja
cap amenaça. Són uns morts llunyans,
cansats de fer de morts.
Hem escollit ser un poble sense herois.
Just aquesta és avui la nostra força.
Cal esborrar tants mites amagats
dessota la mirada impertorbable
de les aus de rapinya que vigilen encara.
Tota la vida les he hagut de veure,
de pedra o bronze en els escuts enormes,
presidint les façanes de l’Estat.
El cos posat de front,
el cap de rigorós perfil.
Les ales, un capot damunt l’espatlla.
Un ull maligne, el bec cruel a punt
d’arrencar les entranyes. Dominar
sense dormir. Quin aire respiràveu,
aus colossals amb urpes,
per decidir el que en dèieu unitat de destí?
Em sembla que, com jo, ja us heu fet velles.
Joan Margarit
Pregó de "Nostra Senyora" de la Mercè , patrona de la ciutat de Barcelona, capital de Catalunya, 2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)