Primer Amor
Joan Margarit
dilluns, 13 de desembre del 2010
dimecres, 17 de novembre del 2010
Lluís Llach: " Què diran els déus ?"
Què diran els déus?
Què diran els déus
si aturem el pas
o creiem que n'hi ha prou
amb el poc que hem avançat.
Ens diran: miserable d'aquell dissortat
que no té la humilitat del constant començar.
Ai d'aquell que no té més demà que l'avui,
que no pren nou alè per anar més enllà.
Lluís Llach
Què diran els déus
si aturem el pas
o creiem que n'hi ha prou
amb el poc que hem avançat.
Ens diran: miserable d'aquell dissortat
que no té la humilitat del constant començar.
Ai d'aquell que no té més demà que l'avui,
que no pren nou alè per anar més enllà.
Lluís Llach
dissabte, 16 d’octubre del 2010
Enric Casasses parla de Francesc Pujols i de Joan Maragall
Casasses: 'La paraula viva de Maragall encara no ha dit l'última paraula'
Us oferim en vídeo la conferència del poeta Enric Casasses sobre Joan Maragall i Francesc Pujols
'Maragall i Pujols es van conèixer quan un tenia uns vint anys i l'altre uns quaranta. Era el moment en què Maragall estava gestant, parint, els seus grans textos de la paraula viva'. Així comença la conferència que va fer el poeta Enric Casasses sobre la relació entre Joan Maragall i Francesc Pujols, a la Torres de les Hores de Martorell (seu de la Fundació Francesc Pujols i antiga casa del filòsof), el dijous 30 de setembre (vídeo). També us oferim el recital que va seguir a càrrec del mateix Casasses i la poeta Blanca Llum Vidal (vídeo) .
Per a Pujols Maragall era 'el Mestre', deixeble fidel fins després de la mort. Casasses diu que 'pràcticament tots els poetes posteriors a Maragall, nascuts al final del XIX i la primera meitat del XX, sinó més, tots s'han definit sobre les teories maragallianes o s'han sentit obligats a definir-s'hi, ja sigui barallant-s'hi, dicutint-s'hi, inspirant-s'hi… La influència de Maragall en aquest sentit ha estat i és molt forta. És a dir, poetes que segueixin o que s'assemblin escrivint com en Maragall ja no n'hi ha tants, però la influència del pensament del Maragall en poetes que externament s'assemblen molt poc és molt forta. I la teoria de la paraula viva, malgrat els esforços d'alguns, no l'han pogut despatxar. És viva.'
Segons Casasses, es podria entendre Joan Maragall com un irradiador de poetes que van més enllà que ell, tots en direccions diferents: la direcció de Carner, la direcció de Papasseit, la direcció de Riba i de Vinyoli, la d'en Pere IV, en Blai Bonet i en Ferrater… 'La paraula viva de Maragall encara no ha dit l'última paraula', deixa anar Casasses.
VIDEO
Conferència del poeta Enric Casasses
Francesc Pujols
Joan Maragall
Us oferim en vídeo la conferència del poeta Enric Casasses sobre Joan Maragall i Francesc Pujols
'Maragall i Pujols es van conèixer quan un tenia uns vint anys i l'altre uns quaranta. Era el moment en què Maragall estava gestant, parint, els seus grans textos de la paraula viva'. Així comença la conferència que va fer el poeta Enric Casasses sobre la relació entre Joan Maragall i Francesc Pujols, a la Torres de les Hores de Martorell (seu de la Fundació Francesc Pujols i antiga casa del filòsof), el dijous 30 de setembre (vídeo). També us oferim el recital que va seguir a càrrec del mateix Casasses i la poeta Blanca Llum Vidal (vídeo) .
Per a Pujols Maragall era 'el Mestre', deixeble fidel fins després de la mort. Casasses diu que 'pràcticament tots els poetes posteriors a Maragall, nascuts al final del XIX i la primera meitat del XX, sinó més, tots s'han definit sobre les teories maragallianes o s'han sentit obligats a definir-s'hi, ja sigui barallant-s'hi, dicutint-s'hi, inspirant-s'hi… La influència de Maragall en aquest sentit ha estat i és molt forta. És a dir, poetes que segueixin o que s'assemblin escrivint com en Maragall ja no n'hi ha tants, però la influència del pensament del Maragall en poetes que externament s'assemblen molt poc és molt forta. I la teoria de la paraula viva, malgrat els esforços d'alguns, no l'han pogut despatxar. És viva.'
Segons Casasses, es podria entendre Joan Maragall com un irradiador de poetes que van més enllà que ell, tots en direccions diferents: la direcció de Carner, la direcció de Papasseit, la direcció de Riba i de Vinyoli, la d'en Pere IV, en Blai Bonet i en Ferrater… 'La paraula viva de Maragall encara no ha dit l'última paraula', deixa anar Casasses.
VIDEO
Conferència del poeta Enric Casasses
Francesc Pujols
Joan Maragall
dijous, 14 d’octubre del 2010
Lluís Llach : "Cançó d'amor a la Llibertat"
CANÇÓ D’AMOR A LA LLIBERTAT
Ni sé com, Llibertat,
hem vestit la teva imatge en el temps;
per no haver-te conegut
t’hem ofert cançons d’amor
per a fer-te un poc menys absent.
La Llibertat,
aquesta dama encadenada que ens està esperant.
I el teu nom, Llibertat,
poc a poc l’abarateixen, meu amor;
sabent-nos enamorats,
venen ombres del teu cos
per calmar la nostra antiga set,
però així no ets tu.
La Llibertat,
aquesta dama encadenada que ens està esperant.
I potser, Llibertat,
ets un somni fet bandera, tant se val.
Cridarem sempre el teu nom
com si viure només fos
ésser pelegrí a la teva font.
La Llibertat,
aquesta dama encadenada que ens està esperant.
Lluís Llach
Música de Lluís Llach
Ni sé com, Llibertat,
hem vestit la teva imatge en el temps;
per no haver-te conegut
t’hem ofert cançons d’amor
per a fer-te un poc menys absent.
La Llibertat,
aquesta dama encadenada que ens està esperant.
I el teu nom, Llibertat,
poc a poc l’abarateixen, meu amor;
sabent-nos enamorats,
venen ombres del teu cos
per calmar la nostra antiga set,
però així no ets tu.
La Llibertat,
aquesta dama encadenada que ens està esperant.
I potser, Llibertat,
ets un somni fet bandera, tant se val.
Cridarem sempre el teu nom
com si viure només fos
ésser pelegrí a la teva font.
La Llibertat,
aquesta dama encadenada que ens està esperant.
Lluís Llach
Música de Lluís Llach
dilluns, 11 d’octubre del 2010
Joan Brossa: "Cor follet"
Cor follet
El dia s'aguanta.
Al calendari hi ha la distribució del temps.
No apressis el pas.
Ens pertany l'aurora.
Llancem força fletxes contra l'arany del sot.
Bella amiga, vull sentir la teva veu.
Alguna cosa em crida de dins estant.
M'omplo de tu. T'omples de mi.
El capvespre s'estavella contra les roques.
Oh escarabat daurat al cor de la nit!
Hora silenciosa!
Flor meva,
Flor que no coneixia,
No podia ser altrament, ens havíem de trobar.
Encara no comprenc com.
El cor t'endevinava
I no sé qui em guiava.
Ni tu mateixa sabies que em buscaves.
Joan Brossa
Més informació
Poesies musicades
El dia s'aguanta.
Al calendari hi ha la distribució del temps.
No apressis el pas.
Ens pertany l'aurora.
Llancem força fletxes contra l'arany del sot.
Bella amiga, vull sentir la teva veu.
Alguna cosa em crida de dins estant.
M'omplo de tu. T'omples de mi.
El capvespre s'estavella contra les roques.
Oh escarabat daurat al cor de la nit!
Hora silenciosa!
Flor meva,
Flor que no coneixia,
No podia ser altrament, ens havíem de trobar.
Encara no comprenc com.
El cor t'endevinava
I no sé qui em guiava.
Ni tu mateixa sabies que em buscaves.
Joan Brossa
Més informació
Poesies musicades
dimecres, 29 de setembre del 2010
Joan Alcover :"La Balenguera"
LA BALENGUERA
La balenguera misteriosa,
com una aranya d’art subtil,
buida que buida sa filosa,
de nostra vida treu el fil.
Com una parca bé cavil·la,
teixint la tela per demà.
La balenguera fila, fila,
la balenguera filarà.
Girant l’ullada cap enrera
guaita les ombres de l’avior,
i de la nova primavera
sap on s’amaga la llavor.
Sap que la soca més s’enfila
com més endins pot arrelar.
La balenguera fila, fila,
la balenguera filarà.
Quan la parella ve de noces,
ja veu i compta sos minyons;
veu com davallen a les fosses
els que ara viuen d’il·lusions,
els que a la plaça de la vila
surten a riure i a cantar.
La balenguera fila, fila,
la balenguera filarà.
Belllugant l’aspi, el fil cabdella,
i de la pàtria la visió
fa bategar son cor de vella
sota la sarja del gipó.
Dins la profunda nit tranquil·la
destria l’auba que vindrà.
La balenguera fila, fila,
la balenguera filarà.
De tradicions i d’esperances
teix la senyera pel jovent,
com qui fa un vel de nuviances
amb cabelleres d’or i argent
de la infantesa que s’enfila,
de la vellura que se’n va.
La balenguera fila, fila,
la balenguera filarà.
Joan Alcover
ALCOVER, Joan. Antologia de la poesia social catalana, a cura d’Àngel Carmona
Ediciones Alfaguara. Ara i ací- 11 Madrid-Barcelona, 1970. Pàg 53-54
Música cantada per Maria del Mar Bonet
La balenguera misteriosa,
com una aranya d’art subtil,
buida que buida sa filosa,
de nostra vida treu el fil.
Com una parca bé cavil·la,
teixint la tela per demà.
La balenguera fila, fila,
la balenguera filarà.
Girant l’ullada cap enrera
guaita les ombres de l’avior,
i de la nova primavera
sap on s’amaga la llavor.
Sap que la soca més s’enfila
com més endins pot arrelar.
La balenguera fila, fila,
la balenguera filarà.
Quan la parella ve de noces,
ja veu i compta sos minyons;
veu com davallen a les fosses
els que ara viuen d’il·lusions,
els que a la plaça de la vila
surten a riure i a cantar.
La balenguera fila, fila,
la balenguera filarà.
Belllugant l’aspi, el fil cabdella,
i de la pàtria la visió
fa bategar son cor de vella
sota la sarja del gipó.
Dins la profunda nit tranquil·la
destria l’auba que vindrà.
La balenguera fila, fila,
la balenguera filarà.
De tradicions i d’esperances
teix la senyera pel jovent,
com qui fa un vel de nuviances
amb cabelleres d’or i argent
de la infantesa que s’enfila,
de la vellura que se’n va.
La balenguera fila, fila,
la balenguera filarà.
Joan Alcover
ALCOVER, Joan. Antologia de la poesia social catalana, a cura d’Àngel Carmona
Ediciones Alfaguara. Ara i ací- 11 Madrid-Barcelona, 1970. Pàg 53-54
Música cantada per Maria del Mar Bonet
Rosa Leveroni: "Aigua quieta"
Aigua quieta
"Aigua quieta
en espera de l'alba:
és que somnies
en els estels que foren
dins dels teus braços?"
Rosa Leveroni
Més poesies de Rosa Leveroni
INFORMACIÓ
(Acabant de quadrar poetes, versos i transports per a UN DIA A CADAQUÉS AMB ROSA LEVERONI, dissabte, 2 d'octubre, tots hi esteu convidats).
"Aigua quieta
en espera de l'alba:
és que somnies
en els estels que foren
dins dels teus braços?"
Rosa Leveroni
Més poesies de Rosa Leveroni
INFORMACIÓ
(Acabant de quadrar poetes, versos i transports per a UN DIA A CADAQUÉS AMB ROSA LEVERONI, dissabte, 2 d'octubre, tots hi esteu convidats).
divendres, 24 de setembre del 2010
Joan Maragall:"El Cant Espiritual"
El Cant Espiritual
Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre,
què més ens podeu dâ en una altra vida?
Perxò estic tan gelós dels ulls, i el rostre,
i el cos que m’heu donat, Senyor, i el cor
que s’hi mou sempre... i temo tant la mort!
Amb quins altres sentits me’l fareu veure,
aquest cel blau damunt de les muntanyes,
i el mar immens, i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l’eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.
Aquell que a cap moment li digué « -Atura’t »
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l’entenc, Senyor; jo, que voldria
aturar tants moments de cada dia,
per fe’ls eterns a dintre del meu cor!...
O és que aquest «fê etern» és ja la mort?
Mes llavores, la vida, què seria?
Fóra l’ombra només del temps que passa,
la il·lusió del lluny i de l’a prop,
i el compte de lo molt, i el poc, i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot?
Tant se val! Aquest món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal;
aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria,
és ma pàtria, Senyor; i no podria
ésser també una pàtria celestial?
Home só i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s’atura,
me’n fareu una culpa més enllà?
Més enllà veig el cel i les estrelles
i encara allí voldria ser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
per què aclucà’ls cercant un altre com?
Si per mi com aquest no n’hi haurà cap!
Ja ho sé que sou, Senyor; prô on sou, qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi...
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
I quan vinga aquella hora de temença
en què s’acluquin aquests ulls humans,
obriu-me’n, Senyô, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
Sia’m la mort una major naixença!
Joan Maragall
1909-1910
Música de Xavier Ribalta
Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre,
què més ens podeu dâ en una altra vida?
Perxò estic tan gelós dels ulls, i el rostre,
i el cos que m’heu donat, Senyor, i el cor
que s’hi mou sempre... i temo tant la mort!
Amb quins altres sentits me’l fareu veure,
aquest cel blau damunt de les muntanyes,
i el mar immens, i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l’eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.
Aquell que a cap moment li digué « -Atura’t »
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l’entenc, Senyor; jo, que voldria
aturar tants moments de cada dia,
per fe’ls eterns a dintre del meu cor!...
O és que aquest «fê etern» és ja la mort?
Mes llavores, la vida, què seria?
Fóra l’ombra només del temps que passa,
la il·lusió del lluny i de l’a prop,
i el compte de lo molt, i el poc, i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot?
Tant se val! Aquest món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal;
aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria,
és ma pàtria, Senyor; i no podria
ésser també una pàtria celestial?
Home só i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s’atura,
me’n fareu una culpa més enllà?
Més enllà veig el cel i les estrelles
i encara allí voldria ser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
per què aclucà’ls cercant un altre com?
Si per mi com aquest no n’hi haurà cap!
Ja ho sé que sou, Senyor; prô on sou, qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi...
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
I quan vinga aquella hora de temença
en què s’acluquin aquests ulls humans,
obriu-me’n, Senyô, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
Sia’m la mort una major naixença!
Joan Maragall
1909-1910
Música de Xavier Ribalta
Joan Margarit : " La Llibertat" i "Casa de misericòrida"
La poesia i la llibertat han anat sempre juntes, a
les dues els hi dec la meva dignitat. D’elles parlen
aquests dos poemes.
LA LLIBERTAT
La llibertat és la raó de viure,
dèiem, somniadors, d’estudiants.
És la raó dels vells, matisem ara,
la seva única esperança escèptica.
La llibertat és un estrany viatge.
Va començar en les places
de toros amb cadires a la sorra
en les primeres eleccions.
És el perill, de matinada, al metro,
són els diaris al final del dia.
La llibertat és fer l’amor als parcs.
La llibertat són els infants jugant
al fossat del castell de Montjuïc.
És morir lliure. Són les guerres mèdiques.
Les paraules República i Civil.
Un rei sortint en tren cap a l’exili.
La llibertat és una llibreria.
Anar indocumentat.
Les cançons prohibides.
Una forma d’amor, la llibertat.
Joan Margarit
CASA DE MISERICÒRDIA
El pare afusellat.
O, com el jutge diu, executat.
La mare, la misèria i la fam,
la instància que algú li escriu a màquina:
Saludo al Vencedor, Segundo Año Triunfal,
Solicito a Vuecencia deixar els fills
dins de la Casa de Misericòrdia.
El fred del seu demà és en una instància.
Els orfenats i hospicis eren durs,
però més dura era la intempèrie.
La vertadera caritat fa por.
És com la poesia: un bon poema,
per bell que sigui, ha de ser cruel.
No hi ha res més. La poesia és ara
l’última casa de misericòrdia.
Joan Margarit
Pregó de "Nostra Senyora" de la Mercè , patrona de la ciutat de Barcelona, capital de Catalunya, 2010
les dues els hi dec la meva dignitat. D’elles parlen
aquests dos poemes.
LA LLIBERTAT
La llibertat és la raó de viure,
dèiem, somniadors, d’estudiants.
És la raó dels vells, matisem ara,
la seva única esperança escèptica.
La llibertat és un estrany viatge.
Va començar en les places
de toros amb cadires a la sorra
en les primeres eleccions.
És el perill, de matinada, al metro,
són els diaris al final del dia.
La llibertat és fer l’amor als parcs.
La llibertat són els infants jugant
al fossat del castell de Montjuïc.
És morir lliure. Són les guerres mèdiques.
Les paraules República i Civil.
Un rei sortint en tren cap a l’exili.
La llibertat és una llibreria.
Anar indocumentat.
Les cançons prohibides.
Una forma d’amor, la llibertat.
Joan Margarit
CASA DE MISERICÒRDIA
El pare afusellat.
O, com el jutge diu, executat.
La mare, la misèria i la fam,
la instància que algú li escriu a màquina:
Saludo al Vencedor, Segundo Año Triunfal,
Solicito a Vuecencia deixar els fills
dins de la Casa de Misericòrdia.
El fred del seu demà és en una instància.
Els orfenats i hospicis eren durs,
però més dura era la intempèrie.
La vertadera caritat fa por.
És com la poesia: un bon poema,
per bell que sigui, ha de ser cruel.
No hi ha res més. La poesia és ara
l’última casa de misericòrdia.
Joan Margarit
Pregó de "Nostra Senyora" de la Mercè , patrona de la ciutat de Barcelona, capital de Catalunya, 2010
Joan Margarit: " Manifestació del 10 de Juliol" i " Una Història"
Barcelona és la capital de Catalunya, i això també
voldria recordar-ho en dos poemes:
MANIFESTACIÓ DEL 10 DE JULIOL
El que jo estava acostumat a veure
és un poble sencer que posava en escena
La mort d’un viatjant. En català.
Sempre semblava que érem arribant
a l’escena final del suïcidi.
I ara, de sobte ens veig
representant una obra clàssica:
som els Deu Mil de Xenofont,
abandonats pels qui els guiaven.
Assetjats i cansats, sense saber el camí,
busquem de sobreviure i tornar a casa.
Joan Margarit
UNA HISTÒRIA
Cent anys de guerres, repetia l’àvia:
va ser una nena a un poble on cada nit
sentia com lluitaven als carrers.
I m’explicava, com si fos un conte,
el dia que els soldats es van endur
la seva mare per afusellar-la
a l’alba contra el mur del cementiri.
Quan l’escoltava, jo també era un nen,
i el meu pare un soldat en un penal.
Des d’aquells dies no m’arriba ja
cap amenaça. Són uns morts llunyans,
cansats de fer de morts.
Hem escollit ser un poble sense herois.
Just aquesta és avui la nostra força.
Cal esborrar tants mites amagats
dessota la mirada impertorbable
de les aus de rapinya que vigilen encara.
Tota la vida les he hagut de veure,
de pedra o bronze en els escuts enormes,
presidint les façanes de l’Estat.
El cos posat de front,
el cap de rigorós perfil.
Les ales, un capot damunt l’espatlla.
Un ull maligne, el bec cruel a punt
d’arrencar les entranyes. Dominar
sense dormir. Quin aire respiràveu,
aus colossals amb urpes,
per decidir el que en dèieu unitat de destí?
Em sembla que, com jo, ja us heu fet velles.
Joan Margarit
Pregó de "Nostra Senyora" de la Mercè , patrona de la ciutat de Barcelona, capital de Catalunya, 2010
voldria recordar-ho en dos poemes:
MANIFESTACIÓ DEL 10 DE JULIOL
El que jo estava acostumat a veure
és un poble sencer que posava en escena
La mort d’un viatjant. En català.
Sempre semblava que érem arribant
a l’escena final del suïcidi.
I ara, de sobte ens veig
representant una obra clàssica:
som els Deu Mil de Xenofont,
abandonats pels qui els guiaven.
Assetjats i cansats, sense saber el camí,
busquem de sobreviure i tornar a casa.
Joan Margarit
UNA HISTÒRIA
Cent anys de guerres, repetia l’àvia:
va ser una nena a un poble on cada nit
sentia com lluitaven als carrers.
I m’explicava, com si fos un conte,
el dia que els soldats es van endur
la seva mare per afusellar-la
a l’alba contra el mur del cementiri.
Quan l’escoltava, jo també era un nen,
i el meu pare un soldat en un penal.
Des d’aquells dies no m’arriba ja
cap amenaça. Són uns morts llunyans,
cansats de fer de morts.
Hem escollit ser un poble sense herois.
Just aquesta és avui la nostra força.
Cal esborrar tants mites amagats
dessota la mirada impertorbable
de les aus de rapinya que vigilen encara.
Tota la vida les he hagut de veure,
de pedra o bronze en els escuts enormes,
presidint les façanes de l’Estat.
El cos posat de front,
el cap de rigorós perfil.
Les ales, un capot damunt l’espatlla.
Un ull maligne, el bec cruel a punt
d’arrencar les entranyes. Dominar
sense dormir. Quin aire respiràveu,
aus colossals amb urpes,
per decidir el que en dèieu unitat de destí?
Em sembla que, com jo, ja us heu fet velles.
Joan Margarit
Pregó de "Nostra Senyora" de la Mercè , patrona de la ciutat de Barcelona, capital de Catalunya, 2010
divendres, 17 de setembre del 2010
Carles Duarte Montserrat : " XI "
"XI "
D’un llibre estès,
el gest vermell de sang
que esdevé flor,
la rosa oferta que aculls
com una mà
que, generosa, es lliura.
Sant Jordi és el soldat de Mitilene,
el màrtir de Lydda,
l’heroi crescut dins la llegenda
que les generacions escriuen
amb traços ben diversos,
i és un alè incansable
que lluita contra el drac
i ens n’allibera.
Sant Jordi és l’aventura i el destí.
Ni el cavaller ni el poble no claudiquen.
Carles Duarte
del llibre "D'UNA TERRA BLAVA (1997).
Carles Duarte i Montserrat
D’un llibre estès,
el gest vermell de sang
que esdevé flor,
la rosa oferta que aculls
com una mà
que, generosa, es lliura.
Sant Jordi és el soldat de Mitilene,
el màrtir de Lydda,
l’heroi crescut dins la llegenda
que les generacions escriuen
amb traços ben diversos,
i és un alè incansable
que lluita contra el drac
i ens n’allibera.
Sant Jordi és l’aventura i el destí.
Ni el cavaller ni el poble no claudiquen.
Carles Duarte
del llibre "D'UNA TERRA BLAVA (1997).
Carles Duarte i Montserrat
dimarts, 14 de setembre del 2010
Màrius Torres: " La Ciutat Llunyana"
LA CIUTAT LLUNYANA
Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d'ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda'ns: -la terra no sabrà mai mentir.
Entre tants crits estranys, que la teva veu pura ens parli.
Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.
Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha potser,
que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner,
batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze
que de torres altíssimes s'allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.
Màrius Torres
Més informació a Viquipèdia
Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d'ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda'ns: -la terra no sabrà mai mentir.
Entre tants crits estranys, que la teva veu pura ens parli.
Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.
Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha potser,
que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner,
batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze
que de torres altíssimes s'allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.
Màrius Torres
Més informació a Viquipèdia
dissabte, 31 de juliol del 2010
Cesk Freixas: "A Catalunya el meu país"
A Catalunya el meu país
Néixer en una terra que em pertany,
i sentir l´orgull d´una llengua
que he après a estimar
D´un País de només una bandera,
de quatre barres fetes de sang;
que el meu parlar i el meu tarannà fa bategar,
quan el meu cor estima el català.
Nèixer en una terra que em pertany
i sentir l´orgull d´una llengua que he aprés a estimar
d´un pais de només una bandera
de cuatre barres fetes de sang
que el meu parlar i el meu tarannà
fà bategar, quan el meu cor estima el català
Paraules escrites amb amor,
a una Terra, una llengua
A Catalunya, el meu país.
Paraules escrites amb amor,
a una Terra, una llengua
A Catalunya, el meu país.
Quan convé seguem cadenes fins que no en quedi cap més,
llibertat per tots els pobles que resten oprimits.
Si ells segueixen imposant, nosaltres seguim batallant...
Quan convé seguem cadenes fins que no en quedi cap més,
llibertat per tots els pobles que resten oprimits.
Si ells segueixen imposant, nosaltres seguim batallant...
Quan convé seguem cadenes fins que no en quedi cap més,
llibertat per tots els pobles que resten oprimits...
[Als països catalans, alçem el somni cap a la llibertad]
Cesk Freixas
Música
Discografia
Informació
Més poesies i cançons
Néixer en una terra que em pertany,
i sentir l´orgull d´una llengua
que he après a estimar
D´un País de només una bandera,
de quatre barres fetes de sang;
que el meu parlar i el meu tarannà fa bategar,
quan el meu cor estima el català.
Nèixer en una terra que em pertany
i sentir l´orgull d´una llengua que he aprés a estimar
d´un pais de només una bandera
de cuatre barres fetes de sang
que el meu parlar i el meu tarannà
fà bategar, quan el meu cor estima el català
Paraules escrites amb amor,
a una Terra, una llengua
A Catalunya, el meu país.
Paraules escrites amb amor,
a una Terra, una llengua
A Catalunya, el meu país.
Quan convé seguem cadenes fins que no en quedi cap més,
llibertat per tots els pobles que resten oprimits.
Si ells segueixen imposant, nosaltres seguim batallant...
Quan convé seguem cadenes fins que no en quedi cap més,
llibertat per tots els pobles que resten oprimits.
Si ells segueixen imposant, nosaltres seguim batallant...
Quan convé seguem cadenes fins que no en quedi cap més,
llibertat per tots els pobles que resten oprimits...
[Als països catalans, alçem el somni cap a la llibertad]
Cesk Freixas
Música
Discografia
Informació
Més poesies i cançons
dilluns, 26 de juliol del 2010
Àlvar Valls: "Crit"
Crit
(Presó Model, cel·la 542, 5a. galeria)
Ohéooooooooo, ohéooooooooo...............
fill de la fosca i sense nom
així comença aquest grandíssim crit
que s’esquitlla de la comprensió dels sentits
i et fa present l’angoixa
la ira i l’esperança
com un bramul insistent indestriable de la nit
de cadascuna de les nits
on tot és nit.
Hihihihihihiiiiiiiiii, hihihihihiiiiiiiiii...............
de sobte esdevé agut i s’allargassa com un xiscle estrident s’allargas-sa
i s’ensenyoreix de tu
i s’arronsa i es retira
i a l’instant revé potent i es descompon
es bifurca i es ramifica
fins que mil esgarips fan un sol crit
que ressona histèric
desesperat
enllà de tot
enllà. del no-res
i et martelleja la ment com un riure sarcàstic
infernal riallada que retruny
i s’estén pertot a grans velocitats
rabent
potent
omnipresent
s’estén i xoca entre les parets el terra el sostre
rebota per parets terra sostre i
hohoohohuhuhuhuuuuuuuuuu...............
esdevé espès espès com una boira
canvia amb alternança so i cadència
i balla el crit
i balla
balla com mecànicament
al ritme macabre que imprimeix
el seu inoïble ressò
i àvidament s’espesseix
s’espesseix i es dissipa
es dissol i se solidifica
es liqua i es precipita
i novament es fon en grans glopades
que t’ennueguen i t’ofeguen
fins que cristal·litza en colors
en escames de vivíssims colors
que s’imbriquen en grans pannes
que adopten formes geomètriques planes i volumètriques
romboïdals i trapezoïdals
romboèdriques i ortoèdriques
piramidals i en esfinx
i creix el crit
creix sense aturall
s’expandeix en totes direccions
mentre descriu cercles concèntrics
que en violentíssims girs esdevenen esferes
resplendents en la tenebra còsmica
i si proves d’agafar-lo llisca llisca llisca
se t’esmuny llepissós
untuós
i a l’acte es transmuta en fum iridescent
i el veus i no el veus
el sents i no el sents
i no pots no pots dormir
no et deixa dormir
mentre t’encercla i emplena la fosca
l’enorme crit enderiat
que s’ha fet l’amo de la nit
i davant teu avança i recula
avança i recula poderós
incansable
insadollable
insaturable
immensurable
obsessiu...
Àlvar Valls
Altres poesies
Més informació
(Presó Model, cel·la 542, 5a. galeria)
Ohéooooooooo, ohéooooooooo...............
fill de la fosca i sense nom
així comença aquest grandíssim crit
que s’esquitlla de la comprensió dels sentits
i et fa present l’angoixa
la ira i l’esperança
com un bramul insistent indestriable de la nit
de cadascuna de les nits
on tot és nit.
Hihihihihihiiiiiiiiii, hihihihihiiiiiiiiii...............
de sobte esdevé agut i s’allargassa com un xiscle estrident s’allargas-sa
i s’ensenyoreix de tu
i s’arronsa i es retira
i a l’instant revé potent i es descompon
es bifurca i es ramifica
fins que mil esgarips fan un sol crit
que ressona histèric
desesperat
enllà de tot
enllà. del no-res
i et martelleja la ment com un riure sarcàstic
infernal riallada que retruny
i s’estén pertot a grans velocitats
rabent
potent
omnipresent
s’estén i xoca entre les parets el terra el sostre
rebota per parets terra sostre i
hohoohohuhuhuhuuuuuuuuuu...............
esdevé espès espès com una boira
canvia amb alternança so i cadència
i balla el crit
i balla
balla com mecànicament
al ritme macabre que imprimeix
el seu inoïble ressò
i àvidament s’espesseix
s’espesseix i es dissipa
es dissol i se solidifica
es liqua i es precipita
i novament es fon en grans glopades
que t’ennueguen i t’ofeguen
fins que cristal·litza en colors
en escames de vivíssims colors
que s’imbriquen en grans pannes
que adopten formes geomètriques planes i volumètriques
romboïdals i trapezoïdals
romboèdriques i ortoèdriques
piramidals i en esfinx
i creix el crit
creix sense aturall
s’expandeix en totes direccions
mentre descriu cercles concèntrics
que en violentíssims girs esdevenen esferes
resplendents en la tenebra còsmica
i si proves d’agafar-lo llisca llisca llisca
se t’esmuny llepissós
untuós
i a l’acte es transmuta en fum iridescent
i el veus i no el veus
el sents i no el sents
i no pots no pots dormir
no et deixa dormir
mentre t’encercla i emplena la fosca
l’enorme crit enderiat
que s’ha fet l’amo de la nit
i davant teu avança i recula
avança i recula poderós
incansable
insadollable
insaturable
immensurable
obsessiu...
Àlvar Valls
Altres poesies
Més informació
divendres, 9 de juliol del 2010
Al Mayurga: "No ens fareu callar"
No ens fareu callar
No ens fareu callar
malgrat ens segueu la vida
No ens fareu callar,
hereus sou de dictadura.
No deixarem de cantar
per molt que tengueu mà dura.
No per esser majoria
la raó vos fa costat.
Expressar-nos amb llibertat
és lluita de cada dia.
No ens fareu callar
malgrat ens segueu la vida
No ens fareu callar
polítics de dreta estantisa
Sols ens podreu marginar
servint-vos de la mentida.
Defensors del feixisme
vos manca sensibilitat.
Conviure al vostre costat
és un nou colonialisme.
No ens fareu callar
malgrat ens segueu la vida
No ens fareu callar,
caureu com fruita madura.
Fills sou de satanàs,
heu destrossat la natura.
La història vos jutjarà,
anunci del cant de sibil·la.
El cel roig vos castigarà,
cremareu en eterna foguera.
No ens fareu callar
malgrat ens segueu la vida
Música i lletra: Toni Roig.
Al Mayuga
Música Al Mayuga
Al Mayuga. Altres cançons
No ens fareu callar
malgrat ens segueu la vida
No ens fareu callar,
hereus sou de dictadura.
No deixarem de cantar
per molt que tengueu mà dura.
No per esser majoria
la raó vos fa costat.
Expressar-nos amb llibertat
és lluita de cada dia.
No ens fareu callar
malgrat ens segueu la vida
No ens fareu callar
polítics de dreta estantisa
Sols ens podreu marginar
servint-vos de la mentida.
Defensors del feixisme
vos manca sensibilitat.
Conviure al vostre costat
és un nou colonialisme.
No ens fareu callar
malgrat ens segueu la vida
No ens fareu callar,
caureu com fruita madura.
Fills sou de satanàs,
heu destrossat la natura.
La història vos jutjarà,
anunci del cant de sibil·la.
El cel roig vos castigarà,
cremareu en eterna foguera.
No ens fareu callar
malgrat ens segueu la vida
Música i lletra: Toni Roig.
Al Mayuga
Música Al Mayuga
Al Mayuga. Altres cançons
dimarts, 6 de juliol del 2010
Lluís Llach: "L' Estaca"
L'ESTACA
L'avi Siset em parlava de bon matí al portal
mentre el sol esperàvem i els carros vèiem passar.
Siset, que no veus l'estaca on estem tots lligats?
Si no podem desfer-nos-en mai no podrem caminar!
Si estirem tots, ella caurà i molt de temps no pot durar.
Segur que tomba, tomba, tomba, ben corcada deu ser ja.
Si jo l'estiro fort per aquí i tu l'estires fort per allà,
segur que tomba, tomba, tomba, i ens podrem alliberar.
Però, Siset, fa molt temps ja, les mans se'm van escorxant,
i quan la força se me'n va ella és més ampla i més gran.
Ben cert sé que està podrida però és que, Siset, pesa tant,
que a cops la força m'oblida. Torna'm a dir el teu cant:
Si estirem tots, ella caurà i molt de temps no pot durar.
Segur que tomba, tomba, tomba, ben corcada deu ser ja.
Si jo l'estiro fort per aquí i tu l'estires fort per allà,
segur que tomba, tomba, tomba, i ens podrem alliberar.
L'avi Siset ja no diu res, mal vent que se l'emporta,
ell qui sap cap a quin indret i jo a sota el portal.
I mentre passen els nous vailets estiro el coll per cantar
el darrer cant d'en Siset, el darrer que em va ensenyar.
Si estirem tots, ella caurà i molt de temps no pot durar.
Segur que tomba, tomba, tomba, ben corcada deu ser ja.
Si jo l'estiro fort per aquí i tu l'estires fort per allà,
segur que tomba, tomba, tomba, i ens podrem alliberar.
Lluís Llach
Música de Lluís Llach
Altres poesies
L'avi Siset em parlava de bon matí al portal
mentre el sol esperàvem i els carros vèiem passar.
Siset, que no veus l'estaca on estem tots lligats?
Si no podem desfer-nos-en mai no podrem caminar!
Si estirem tots, ella caurà i molt de temps no pot durar.
Segur que tomba, tomba, tomba, ben corcada deu ser ja.
Si jo l'estiro fort per aquí i tu l'estires fort per allà,
segur que tomba, tomba, tomba, i ens podrem alliberar.
Però, Siset, fa molt temps ja, les mans se'm van escorxant,
i quan la força se me'n va ella és més ampla i més gran.
Ben cert sé que està podrida però és que, Siset, pesa tant,
que a cops la força m'oblida. Torna'm a dir el teu cant:
Si estirem tots, ella caurà i molt de temps no pot durar.
Segur que tomba, tomba, tomba, ben corcada deu ser ja.
Si jo l'estiro fort per aquí i tu l'estires fort per allà,
segur que tomba, tomba, tomba, i ens podrem alliberar.
L'avi Siset ja no diu res, mal vent que se l'emporta,
ell qui sap cap a quin indret i jo a sota el portal.
I mentre passen els nous vailets estiro el coll per cantar
el darrer cant d'en Siset, el darrer que em va ensenyar.
Si estirem tots, ella caurà i molt de temps no pot durar.
Segur que tomba, tomba, tomba, ben corcada deu ser ja.
Si jo l'estiro fort per aquí i tu l'estires fort per allà,
segur que tomba, tomba, tomba, i ens podrem alliberar.
Lluís Llach
Música de Lluís Llach
Altres poesies
Josep Piera: "Epístola o Cançó a l'Espera de música"
EPÍSTOLA O CANÇÓ A L'ESPERA DE MÚSICA
Truca'm, amor, la porta;
com el vidre tremola un instant
quan el vent acarona l'arbreda,
així t'espere, jo, paraula oferta, goig.
Truca'm la porta, amor,
no t'espanten els lladrucs de la por;
jo t'espere
com només ho saps tu, em pense.
Mai no és llarga l'espera, ni és silenci,
si tu has de venir, amor meu, a cercar-me.
Vindràs, amor, a veure'm?
Una altra volta almenys, una només
si vols, una carícia,
una paraula, veure't,
sentir-te respirar al meu costat, com un foc;
somriure amb tu, escoltar
el desig arrugant els llençols del silenci,
dintre la música del temps,
l'harmonia dels núvols al fons d'una finestra,
els teus llavis, amor, els teus llavis,
una font, una sínia, una fira de goig;
i les mans
i cançons i deler i un contacte de roba,
perfum lleuger que desperta,
un ventíjol d'estiu, només, a penes
si un preludi d'inici al tacte de les pells.
Bé saps tu com t'estime, amor amic amat,
criatura del somni, dolcíssima ficció.
La meua ment, atenta, tota
per sentir-te a la vora, escoltar
els teus mots, espill preciós d'estima.
Truca'm, amor, la porta. Truca'm.
Tot el gaudi del món t'espera entre els meus braços.
Vine.
A l'hora, dia, instant o vida que em demanes.
Potser no saps, amor,
amb quina urgència et faig aquesta crida.
T'espere.
Truca'm.
Vine.
Abraça'm.
Josep Piera
Altres poesies 1
Truca'm, amor, la porta;
com el vidre tremola un instant
quan el vent acarona l'arbreda,
així t'espere, jo, paraula oferta, goig.
Truca'm la porta, amor,
no t'espanten els lladrucs de la por;
jo t'espere
com només ho saps tu, em pense.
Mai no és llarga l'espera, ni és silenci,
si tu has de venir, amor meu, a cercar-me.
Vindràs, amor, a veure'm?
Una altra volta almenys, una només
si vols, una carícia,
una paraula, veure't,
sentir-te respirar al meu costat, com un foc;
somriure amb tu, escoltar
el desig arrugant els llençols del silenci,
dintre la música del temps,
l'harmonia dels núvols al fons d'una finestra,
els teus llavis, amor, els teus llavis,
una font, una sínia, una fira de goig;
i les mans
i cançons i deler i un contacte de roba,
perfum lleuger que desperta,
un ventíjol d'estiu, només, a penes
si un preludi d'inici al tacte de les pells.
Bé saps tu com t'estime, amor amic amat,
criatura del somni, dolcíssima ficció.
La meua ment, atenta, tota
per sentir-te a la vora, escoltar
els teus mots, espill preciós d'estima.
Truca'm, amor, la porta. Truca'm.
Tot el gaudi del món t'espera entre els meus braços.
Vine.
A l'hora, dia, instant o vida que em demanes.
Potser no saps, amor,
amb quina urgència et faig aquesta crida.
T'espere.
Truca'm.
Vine.
Abraça'm.
Josep Piera
Altres poesies 1
Traduccions. Ken Zazpi :" Poema dels oprimits"
Poema dels oprimits
En aquest país ocult,
amb les ombres vaig jugant;
intentant ser jo mateix,
pintant un endemà…
Tot allò que no puc ser,
raja sempre del meu cant;
l’alba és ben a prop,
la sento,em va envoltant…
La història ja se sap,
no tothom l’explica igual;
es difícil d’empassar,
la veritat del del costat…
Ara a prop dels oprimits,
un poema vull cantar,
tota l’amargor,
que volen amagar…
I canto als llits buits,
a la mare, al seu patir;
a tot el temps fugaç,
de que ens van desposseint…
Al ferro, al seu crit
al pare atemorit
a tothom que ho patim…
Escoltem des de petits,
tot allò que hem d’estimar,
tot allò que hem de ser,
a la força imposat…
ara, prop dels oprimits,
cantaré una cançó,
coberta tenen ja,
tota l’amargor…
A la soledat,
als íntims i als amics,
a cada instant del viure,
que de les mans, ha fugit
Als qui van ser ahir,
als qui son ara aquí,
als que encara han de venir…
Estimada vull sentir,
que aviat tot canviarà:
que també seràs amb mi,
el dia de demà…
I que els que vindran després,
ja mai més no cantaran,
aquest cant dels oprimits,
i tampoc no ploraran…
Diga’m per favor,
ara amiga ja,
allò que vull escoltar,
estimada, amor…
En els accidents,
les adversitats
a els que per nosaltres fins la vida han donat..
Als que de camí,
mai no han arribat,
als que lluitem,
i al vent de…llibertat.”
Ken Zazpi
Música cançó cantada en català pel grup basc Ken Zazpi
Original en Èuscar
Zapalduen olerkia
Herri ikustezin hontan itzalekin jolasten
neu izaten saitzen
geroa margozten
nire ezintasun denak
behin da berriz kantatzen
egunsentia
bide hau sentitzen
Denok ez dugu berdin
kontatzen istoria
zaila da ulertzea
bestearen egia
baina kantatu nahi dut zapalduen olerkia
estalita duten
samin guzti
ohe hutsei amaren malkoei
lapurtzen diguten denbora iheskorrari
burdin hotsei aitaren beldurrei
sufritzen dugunoi
Txikitatik entzuten
zer izan behar garen
indarrez inposatuz
zer maitatu behar den
baina kantatu nahi dut zapalduen olerkia
estalita duten
samin guztia
lagun minei bakardadeari bizigabe utzitako
une bakoitzari
izan zirenei
gaur gareneri
izango direnei
esaidazu maitea
dena aldatuko dela
bihar ere nirekin egongo zarela
eta ondorengoek
ez dutela sekula kantu hau kantatuko
malkorik botako esan maitea
esan laztana
entzun nahi dudana
esan laguna
Istripuei
berri txarrei
bidean galdu ditugun lagun guztiei
gugatik dena eman dutenei askatasun haizeari
zuei
haizeari
zuei, zuei, zuei
Altres Cançons
Ilargia
Noizbait
Més cançons
En aquest país ocult,
amb les ombres vaig jugant;
intentant ser jo mateix,
pintant un endemà…
Tot allò que no puc ser,
raja sempre del meu cant;
l’alba és ben a prop,
la sento,em va envoltant…
La història ja se sap,
no tothom l’explica igual;
es difícil d’empassar,
la veritat del del costat…
Ara a prop dels oprimits,
un poema vull cantar,
tota l’amargor,
que volen amagar…
I canto als llits buits,
a la mare, al seu patir;
a tot el temps fugaç,
de que ens van desposseint…
Al ferro, al seu crit
al pare atemorit
a tothom que ho patim…
Escoltem des de petits,
tot allò que hem d’estimar,
tot allò que hem de ser,
a la força imposat…
ara, prop dels oprimits,
cantaré una cançó,
coberta tenen ja,
tota l’amargor…
A la soledat,
als íntims i als amics,
a cada instant del viure,
que de les mans, ha fugit
Als qui van ser ahir,
als qui son ara aquí,
als que encara han de venir…
Estimada vull sentir,
que aviat tot canviarà:
que també seràs amb mi,
el dia de demà…
I que els que vindran després,
ja mai més no cantaran,
aquest cant dels oprimits,
i tampoc no ploraran…
Diga’m per favor,
ara amiga ja,
allò que vull escoltar,
estimada, amor…
En els accidents,
les adversitats
a els que per nosaltres fins la vida han donat..
Als que de camí,
mai no han arribat,
als que lluitem,
i al vent de…llibertat.”
Ken Zazpi
Música cançó cantada en català pel grup basc Ken Zazpi
Original en Èuscar
Zapalduen olerkia
Herri ikustezin hontan itzalekin jolasten
neu izaten saitzen
geroa margozten
nire ezintasun denak
behin da berriz kantatzen
egunsentia
bide hau sentitzen
Denok ez dugu berdin
kontatzen istoria
zaila da ulertzea
bestearen egia
baina kantatu nahi dut zapalduen olerkia
estalita duten
samin guzti
ohe hutsei amaren malkoei
lapurtzen diguten denbora iheskorrari
burdin hotsei aitaren beldurrei
sufritzen dugunoi
Txikitatik entzuten
zer izan behar garen
indarrez inposatuz
zer maitatu behar den
baina kantatu nahi dut zapalduen olerkia
estalita duten
samin guztia
lagun minei bakardadeari bizigabe utzitako
une bakoitzari
izan zirenei
gaur gareneri
izango direnei
esaidazu maitea
dena aldatuko dela
bihar ere nirekin egongo zarela
eta ondorengoek
ez dutela sekula kantu hau kantatuko
malkorik botako esan maitea
esan laztana
entzun nahi dudana
esan laguna
Istripuei
berri txarrei
bidean galdu ditugun lagun guztiei
gugatik dena eman dutenei askatasun haizeari
zuei
haizeari
zuei, zuei, zuei
Altres Cançons
Ilargia
Noizbait
Més cançons
Frederic Soler: "El Fossar de les Moreres"
El Fossar de les Moreres
Poema de Frederic Soler, on relata romanticament la caiguda de Barcelona en mans dels Espanyols el 1.714.
Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
Així mestre Jordi, un dia
cavant, deia en lo fossar,
quan Barcelona sentia
que l'anaven a esfondrar.
La batien bronze i ferro
dels canons de Felip Quint.
Ell los mata i jo els enterro -
lo fosser deia, enfondint.
Quin vellet lo fosser Jordi!
Jo l'havia conegut;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el plori condolgut.
Havia passat la vida
mirant la mort fit a fit,
i era una ànima entendrida;
no l'havia això endurit.
Era vell: mes ningú ho veia
veient-lo al fossar, cavant;
aquell pit que tot és teia
quan és sec no aguanta tant.
Son dol no el feia commoure,
i, l'aliè, el veia patint;
era un cor dur com un roure
que sentia com un nin.
Sempre al fossar anava
a cavar amb un nét seu;
si ell lo seu magall portava,
- Jo - el nin deia - porto el meu! -
I cavant ambdós alhora,
i fent fosses al fossar,
sempre dels morts a la vora
se'ls sentia mormolar:
- Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
Molts jorns feia que, sitiada
la ciutat pels de Verwick,
amb l'ànima trasbalsada
lo vell cavava amb fatic.
Los fossars de Barcelona
s'omplien de gom a gom.
Pel tros d'or d'una corona
si se'n gastava de plom!
Mestre Jordi, que això veia,
cavant deia en al seu nét:
- Felip Quint que tan se'n reia
vet aquí què n'haurà tret:
rius de sang i un munt de ruïnes
per pujar al trono reial.
Ni essent d'or i pedres fines,
val res un ceptre que tant val?
I així dient, lo vell plorava,
i ofegava amb lo seu plor
una pena que el matava
i li trossejava el cor.
Tenia un fill, que era pare
d'aquell nin que li era nét,
i li enrogia la cara
la vergonya d'un secret.
Que aquell fill... taca afrentosa!
no tenint la pàtria en res,
va abandonar fill i esposa
i va vendre's al francès.
Compteu, doncs, si del vell Jordi
no fóra amargant lo plor;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el planyi amb tot lo cor.
Ell tan lleial a Catalunya,
i el seu fill tan criminal...!
Qui, si té bon cor allunya
aquest pensament mortal?
Per ço el pobre vell plorava
com si cavés lo clot seu,
i tot cavant, mormolava:
- Si sigués... no ho voldrà Déu!
Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
Cava el pobre vell la terra
amb l'ajuda del seu nét.
Fa ja avui tres jorns que enterra;
tants de morts li duu la guerra
que són pocs los clots que ha fet.
De trenc d'alba a la vesprada,
de la nit al dematí,
los morts li van com riuada
i ell obre pas amb l'aixada
a aquell riu que no té fi.
- Bé en tenim, fill meu, de feina!
- Oh, mon avi, aqueixa rai!
Mentre no torni a la beina
l'arma del soldat, nostra eina
no espereu que pari mai.
- Mes, al fossar - respon l'avi -
no hi hem d'enterrar ningú
que a la pàtria faci agravi.
Que cap traïdor se n'abali!
Si jo em moro, pensa-hi tu.
Conec bé de quina banda
són los morts que van venint
al fossar a esperar tanda.
No en vull cap dels que comanda
lo botxí de Felip Quint,
Ja hi ha un clot fet per aqueixos
fora el marge del fossar;
traïdors amb traïdors mateixos.
Així els vils tindran esqueixos
per plantar i replantar.
I, així dient, lo nét i l'avi
anaven clots enfondint,
mentre obrint tot just lo llavi,
com si dir-ho fos agravi,
seguien, baix, repetint:
- Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor,
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
Ai, pobreta Barcelona,
Felip Quint l'assalt et dóna
i t'ofega amb sa corona
apressant ton fi mortal.
Mes tots fills per ço no afluixen
i combaten sempre forts,
i en los murs que, caient cruixen,
entre rius de sang que els ruixen
s'alcen altres murs de morts.
I a rengleres, a rengleres
los van portant a enterrar
al fossar de les moreres
entre fum i polsegueres
i un retrò que fa esglaiar.
Barrejats en un munt cauen
los d'un i d'altre cantó,
i encara quan morts ja jauen
sembla que en combatre es plauen
lo lleial amb lo traïdor!
De sobte, l'avi es fa enrera
en mirar un mort que han dut,
i el nin, en veure qui era,
tant és el que s'esparvera,
que, de l'esglai, resta mut;
contemplant-se'l, nét i avi
s'estan al mig del fossar
sens obrir per res lo llavi;
a tots dos los sembla agravi
lo mot que han de pronunciar.
I mentrestant, allà, al lluny,
encara la canonada,
fent núvols de fum, retruny
i el vell veu l'eina mullada
de sang de son fill, al puny.
- Oh - al fi esclata, amb foc que llança
pels ulls la ira del cor seu -
Mira'l, Déu n'ha pres venjança
Duu el vestit de l'host de França...
i és lo teu pare, fill meu!
I el vell, que el magall empunya,
diu tot d'una al nin que plora:
- Lo seu crim dels bons l'allunya,
fou traïdor a Catalunya.
- A on l'enterrem? - A fora.
Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
Frederic Soler
El Fossar de les Moreres
Més informació
Recitat del poema
Recitat de Domingo Mulà
Poema de Frederic Soler, on relata romanticament la caiguda de Barcelona en mans dels Espanyols el 1.714.
Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
Així mestre Jordi, un dia
cavant, deia en lo fossar,
quan Barcelona sentia
que l'anaven a esfondrar.
La batien bronze i ferro
dels canons de Felip Quint.
Ell los mata i jo els enterro -
lo fosser deia, enfondint.
Quin vellet lo fosser Jordi!
Jo l'havia conegut;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el plori condolgut.
Havia passat la vida
mirant la mort fit a fit,
i era una ànima entendrida;
no l'havia això endurit.
Era vell: mes ningú ho veia
veient-lo al fossar, cavant;
aquell pit que tot és teia
quan és sec no aguanta tant.
Son dol no el feia commoure,
i, l'aliè, el veia patint;
era un cor dur com un roure
que sentia com un nin.
Sempre al fossar anava
a cavar amb un nét seu;
si ell lo seu magall portava,
- Jo - el nin deia - porto el meu! -
I cavant ambdós alhora,
i fent fosses al fossar,
sempre dels morts a la vora
se'ls sentia mormolar:
- Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
Molts jorns feia que, sitiada
la ciutat pels de Verwick,
amb l'ànima trasbalsada
lo vell cavava amb fatic.
Los fossars de Barcelona
s'omplien de gom a gom.
Pel tros d'or d'una corona
si se'n gastava de plom!
Mestre Jordi, que això veia,
cavant deia en al seu nét:
- Felip Quint que tan se'n reia
vet aquí què n'haurà tret:
rius de sang i un munt de ruïnes
per pujar al trono reial.
Ni essent d'or i pedres fines,
val res un ceptre que tant val?
I així dient, lo vell plorava,
i ofegava amb lo seu plor
una pena que el matava
i li trossejava el cor.
Tenia un fill, que era pare
d'aquell nin que li era nét,
i li enrogia la cara
la vergonya d'un secret.
Que aquell fill... taca afrentosa!
no tenint la pàtria en res,
va abandonar fill i esposa
i va vendre's al francès.
Compteu, doncs, si del vell Jordi
no fóra amargant lo plor;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el planyi amb tot lo cor.
Ell tan lleial a Catalunya,
i el seu fill tan criminal...!
Qui, si té bon cor allunya
aquest pensament mortal?
Per ço el pobre vell plorava
com si cavés lo clot seu,
i tot cavant, mormolava:
- Si sigués... no ho voldrà Déu!
Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
Cava el pobre vell la terra
amb l'ajuda del seu nét.
Fa ja avui tres jorns que enterra;
tants de morts li duu la guerra
que són pocs los clots que ha fet.
De trenc d'alba a la vesprada,
de la nit al dematí,
los morts li van com riuada
i ell obre pas amb l'aixada
a aquell riu que no té fi.
- Bé en tenim, fill meu, de feina!
- Oh, mon avi, aqueixa rai!
Mentre no torni a la beina
l'arma del soldat, nostra eina
no espereu que pari mai.
- Mes, al fossar - respon l'avi -
no hi hem d'enterrar ningú
que a la pàtria faci agravi.
Que cap traïdor se n'abali!
Si jo em moro, pensa-hi tu.
Conec bé de quina banda
són los morts que van venint
al fossar a esperar tanda.
No en vull cap dels que comanda
lo botxí de Felip Quint,
Ja hi ha un clot fet per aqueixos
fora el marge del fossar;
traïdors amb traïdors mateixos.
Així els vils tindran esqueixos
per plantar i replantar.
I, així dient, lo nét i l'avi
anaven clots enfondint,
mentre obrint tot just lo llavi,
com si dir-ho fos agravi,
seguien, baix, repetint:
- Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor,
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
Ai, pobreta Barcelona,
Felip Quint l'assalt et dóna
i t'ofega amb sa corona
apressant ton fi mortal.
Mes tots fills per ço no afluixen
i combaten sempre forts,
i en los murs que, caient cruixen,
entre rius de sang que els ruixen
s'alcen altres murs de morts.
I a rengleres, a rengleres
los van portant a enterrar
al fossar de les moreres
entre fum i polsegueres
i un retrò que fa esglaiar.
Barrejats en un munt cauen
los d'un i d'altre cantó,
i encara quan morts ja jauen
sembla que en combatre es plauen
lo lleial amb lo traïdor!
De sobte, l'avi es fa enrera
en mirar un mort que han dut,
i el nin, en veure qui era,
tant és el que s'esparvera,
que, de l'esglai, resta mut;
contemplant-se'l, nét i avi
s'estan al mig del fossar
sens obrir per res lo llavi;
a tots dos los sembla agravi
lo mot que han de pronunciar.
I mentrestant, allà, al lluny,
encara la canonada,
fent núvols de fum, retruny
i el vell veu l'eina mullada
de sang de son fill, al puny.
- Oh - al fi esclata, amb foc que llança
pels ulls la ira del cor seu -
Mira'l, Déu n'ha pres venjança
Duu el vestit de l'host de França...
i és lo teu pare, fill meu!
I el vell, que el magall empunya,
diu tot d'una al nin que plora:
- Lo seu crim dels bons l'allunya,
fou traïdor a Catalunya.
- A on l'enterrem? - A fora.
Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
Frederic Soler
El Fossar de les Moreres
Més informació
Recitat del poema
Recitat de Domingo Mulà
CANÇONETES DEL "DÉU-NOS-DO"
[fragments]
Déu nos do ser catalans,
gent de bella anomenada,
la millor cosa del món:
vella rel i fresca saba.
Déu nos do la gosadia
de la sang independent,
i aquesta ànima difícil,
i aquest llavi malcontent.
Josep Carner
Altres poesies 1
Música poesies de Josep Carner
[fragments]
Déu nos do ser catalans,
gent de bella anomenada,
la millor cosa del món:
vella rel i fresca saba.
Déu nos do la gosadia
de la sang independent,
i aquesta ànima difícil,
i aquest llavi malcontent.
Josep Carner
Altres poesies 1
Música poesies de Josep Carner
diumenge, 4 de juliol del 2010
Salvador Espriu: "L'onze de Setembre de 1714"
L’ONZE DE SETEMBRE DE 1714
Almenys ens han deixat
L’honor de caure sols.
En la desesperança,
Acceptem la foscor.
Demà retornarem
Al treball, a l’esforç.
Dreçats, hem de cavar
Als bancals de la por.
Aprofundim rars pous
Als orbs ulls de la mort.
Enllà d’aigües llotoses,
Terra bona, llavor.
Salvador Espriu Del llibre “Per a la bona gent”
Altres poesies 1
Musica de Poesies
Almenys ens han deixat
L’honor de caure sols.
En la desesperança,
Acceptem la foscor.
Demà retornarem
Al treball, a l’esforç.
Dreçats, hem de cavar
Als bancals de la por.
Aprofundim rars pous
Als orbs ulls de la mort.
Enllà d’aigües llotoses,
Terra bona, llavor.
Salvador Espriu Del llibre “Per a la bona gent”
Altres poesies 1
Musica de Poesies
Raimon: "T'adones, amic"
T'ADONES, AMIC (1972)
T'adones, company,
que a poc a poc ens van posant el futur
a l'esquena;
t'adones, amic.
T'adones, company
que ens el van robant cada dia que passa;
t'adones, amic.
T'adones, company,
que fa ja molts anys
que ens amaguen la història
i ens diuen que no en tenim;
que la nostra és la d'ells,
t'adones, amic.
T'adones, company,
que ara volen el futur
a poc a poc, dia a dia, nit a nit;
t'adones, amic.
T'adones, company,
no volen arguments,
usen la força,
t'adones, amic.
T'adones, company,
que hem de sortir al carrer
junts, molts, com més millor,
si no volem perdre-ho tot,
t'adones, amic.
T'adones, company,
t'adones, amic.
Raimon
Música de Raimon
Altres poesies 1
T'adones, company,
que a poc a poc ens van posant el futur
a l'esquena;
t'adones, amic.
T'adones, company
que ens el van robant cada dia que passa;
t'adones, amic.
T'adones, company,
que fa ja molts anys
que ens amaguen la història
i ens diuen que no en tenim;
que la nostra és la d'ells,
t'adones, amic.
T'adones, company,
que ara volen el futur
a poc a poc, dia a dia, nit a nit;
t'adones, amic.
T'adones, company,
no volen arguments,
usen la força,
t'adones, amic.
T'adones, company,
que hem de sortir al carrer
junts, molts, com més millor,
si no volem perdre-ho tot,
t'adones, amic.
T'adones, company,
t'adones, amic.
Raimon
Música de Raimon
Altres poesies 1
divendres, 2 de juliol del 2010
Jacint Verdaguer: "Nit de sang"
NIT DE SANG
Dies irae, dies illa
Catalunya, Catalunya,
lo teu dia s’és fet nit,
i si ton present és negre
bé n’és més l’esdevenir.
Lo blat de tos plans i rostos
i els arbres de tos camins,
un dia per altre es reguen
ab sang de tos amats fills,
puix pertot arreu ne maten
los soldats del rei Felip,
com si ser de ta nissaga
fos lo més negre dels crims.
De tants fills com alletares,
un sol n’hi ha de ben vist,
només un que aidar-te puga
i és ton més dolent botxí.
Comte de Santa Coloma,
malviatge qui et parí!,
que tants llamps caiguen en terra
i que, de tants, cap te fir!
Lo dia que vares nàixer
fou un dia maleït,
més li valdria a ta pàtria
que hagués nat un escorpí;
a la pobra de ta dida
devies rosegar el pit,
perquè llet malaguanyada
te donà en lloc de verí,
perquè al veure’t a la terra
no te’n tragué de seguit
pel camí mateix dels àngels
enviant-te al paradís,
que no hagués avui de fer-ho
la terra que t’engrandí
no creient que per la paga
l’endogalasses així.
Tu de sos braços de mare
n’has vist arrencar sos fills,
empenyent-los terra enfora
pel gust de veure’ls morir,
mentre tropes forasteres
en sos braços feien niu,
fent serralls d’aqueixes viles,
d’aqueixos camps cementirs.
Prou sentires tu ses queixes,
prou sos gemecs has sentit,
prou l’has vista emmanillada
com un lladre de camins;
mes, com un bord, no coneixes
de ta mare los sospirs
i podent bé deslligar-la
vas estrenyent lo cordill.
Tu has vist formar sa corona,
corona de joncs marins,
son ceptre d’or una canya
ab que la vas percudint.
Veus que sa creu és feixuga
i altres creus li has afegit;
té set i ab fel i vinagre
cremes sos llavis sovint.
Si mai t’ensenya les nafres,
gires la cara i te’n rius,
si ab unglots de cuca fera
no les hi acabes d’obrir.
En Serra ens engrillonares,
en Vergós i en Tamarit,
i, a haver-t’hi vist ab coratge,
hauries mort a en Clarís.
Mes prou ja de malifetes,
avui arribes al cim:
la que temps ha botxineges
vol acabar esta nit.
Del càstig, poc se li’n dóna,
ja el rep així com així;
almenys per donar-li càstig
no seran tants los botxins.
Ja s’ou en lo carrer Ample
com un salvatge alarit
la trompa que als muntanyesos
fa posar la falç als dits.
Ja la branden verinosos
i al seu tan feréstec dring
los caps rodolen per terra
un o dos a cada pic.
Ai!, la sang és tan ardenta
que embriaga com lo vi,
als qui en beuen una gota
no els sadolla pas un riu.
Al crit de mata-degolla
respostegen los veïns,
pels racons de les botigues
dents i queixals fent cruixir.
«Via fora! Via fora!»
criden, los tallants garfint,
i cercant per esmolar-los
colls i braços enemics.
«Via fora! Via fora!»,
veu més alta los ho diu,
puix, nang nang, lo coure s’alça
en l’alt campanar del Pi.
Les portes cauen per terra,
sagnen cadires i llits;
qui dorm, mai més es deixonda;
qui no dorm, ja el fan dormir.
Precs i llàgrimes no hi valen,
no hi valen gemecs ni crits,
que allà van més quimerosos
a on ouen més sospirs.
La raó és la de l’espasa,
la llei és la del desig;
si aixís ho fan, los qui moren
los ho ensenyaren així.
Allà hi ha els d’en Sancta Cília,
los d’en Roc Guinart ací;
menys que sos ulls guspireja
la tela que lluu en sos dits.
Los diputats en lliteres
de les pletes van al mig
i al seu davant, dalt de perxes,
los caps de sos enemics.
Massa forta és la revenja,
segadors barcelonins,
massa forta que és estada
puix de blat no en queda un bri.
Sols queda el dolent del Comte,
mes cal que estiga amanit;
per beure sang de la seva
avui se deixarà el vi.
Ja al bell davant de sa casa
fan un crit de via-endins
rues d’homes i de feres
en infernal remolí.
Les portes que eren barrades
per terra van a bocins,
i escala amunt se rebaten
a tall de mals esperits.
Per tots los racons lo cerquen,
verinosos escorpins,
que rallarien lo ferro
si de ferro se cobrís.
No deixen pedra per moure
ni moble per migpartir;
la destral feixuga arriba
allà on no arriba l’enginy.
Mes si entrant-hi renegaven,
bé reneguen més sovint
havent desbotat la gàbia
i essent el pardal fugit.
I encenent ab la greu nova
les pletes del passadís,
a fora el mur se rebaten
per on diuen que ha sortit.
A cents, a cents se n’hi aboquen
i ja hi són a cents i mils
brandant altres tantes eines
per colgar-les en son pit.
Los uns al portal se queden
per visurar al qui n’ix,
altres pels camps s’esgarrien
que forquegen com los llims.
Los qui pels camps s’esgarrien
lo cerquen a l’endeví;
mes, com llambreguen de gana,
més enllanet ja l’han vist.
Sis a prop se n’hi ensopeguen,
plegats al punt són allí;
sis eines de tall portaven,
les hi enfonsen totes sis...
De Sant Bertran en les hortes,
part d’avall de Montjuïc,
damunt d’un pilot de pedres
s’aixeca una creu de pi.
Anau-hi, fills de muntanya,
anau-hi, barcelonins,
a resar un Parenostre
a qui fou nostre botxí.
Jacint VERDAGUER, Obres completes, Ed. Selecta, 5a ed., Barcelona, 1974.
Altres poesies 1
Altres poesies 2
Altres poesies 3
Musica d'algunes poesies de Jacint Verdaguer
Dies irae, dies illa
Catalunya, Catalunya,
lo teu dia s’és fet nit,
i si ton present és negre
bé n’és més l’esdevenir.
Lo blat de tos plans i rostos
i els arbres de tos camins,
un dia per altre es reguen
ab sang de tos amats fills,
puix pertot arreu ne maten
los soldats del rei Felip,
com si ser de ta nissaga
fos lo més negre dels crims.
De tants fills com alletares,
un sol n’hi ha de ben vist,
només un que aidar-te puga
i és ton més dolent botxí.
Comte de Santa Coloma,
malviatge qui et parí!,
que tants llamps caiguen en terra
i que, de tants, cap te fir!
Lo dia que vares nàixer
fou un dia maleït,
més li valdria a ta pàtria
que hagués nat un escorpí;
a la pobra de ta dida
devies rosegar el pit,
perquè llet malaguanyada
te donà en lloc de verí,
perquè al veure’t a la terra
no te’n tragué de seguit
pel camí mateix dels àngels
enviant-te al paradís,
que no hagués avui de fer-ho
la terra que t’engrandí
no creient que per la paga
l’endogalasses així.
Tu de sos braços de mare
n’has vist arrencar sos fills,
empenyent-los terra enfora
pel gust de veure’ls morir,
mentre tropes forasteres
en sos braços feien niu,
fent serralls d’aqueixes viles,
d’aqueixos camps cementirs.
Prou sentires tu ses queixes,
prou sos gemecs has sentit,
prou l’has vista emmanillada
com un lladre de camins;
mes, com un bord, no coneixes
de ta mare los sospirs
i podent bé deslligar-la
vas estrenyent lo cordill.
Tu has vist formar sa corona,
corona de joncs marins,
son ceptre d’or una canya
ab que la vas percudint.
Veus que sa creu és feixuga
i altres creus li has afegit;
té set i ab fel i vinagre
cremes sos llavis sovint.
Si mai t’ensenya les nafres,
gires la cara i te’n rius,
si ab unglots de cuca fera
no les hi acabes d’obrir.
En Serra ens engrillonares,
en Vergós i en Tamarit,
i, a haver-t’hi vist ab coratge,
hauries mort a en Clarís.
Mes prou ja de malifetes,
avui arribes al cim:
la que temps ha botxineges
vol acabar esta nit.
Del càstig, poc se li’n dóna,
ja el rep així com així;
almenys per donar-li càstig
no seran tants los botxins.
Ja s’ou en lo carrer Ample
com un salvatge alarit
la trompa que als muntanyesos
fa posar la falç als dits.
Ja la branden verinosos
i al seu tan feréstec dring
los caps rodolen per terra
un o dos a cada pic.
Ai!, la sang és tan ardenta
que embriaga com lo vi,
als qui en beuen una gota
no els sadolla pas un riu.
Al crit de mata-degolla
respostegen los veïns,
pels racons de les botigues
dents i queixals fent cruixir.
«Via fora! Via fora!»
criden, los tallants garfint,
i cercant per esmolar-los
colls i braços enemics.
«Via fora! Via fora!»,
veu més alta los ho diu,
puix, nang nang, lo coure s’alça
en l’alt campanar del Pi.
Les portes cauen per terra,
sagnen cadires i llits;
qui dorm, mai més es deixonda;
qui no dorm, ja el fan dormir.
Precs i llàgrimes no hi valen,
no hi valen gemecs ni crits,
que allà van més quimerosos
a on ouen més sospirs.
La raó és la de l’espasa,
la llei és la del desig;
si aixís ho fan, los qui moren
los ho ensenyaren així.
Allà hi ha els d’en Sancta Cília,
los d’en Roc Guinart ací;
menys que sos ulls guspireja
la tela que lluu en sos dits.
Los diputats en lliteres
de les pletes van al mig
i al seu davant, dalt de perxes,
los caps de sos enemics.
Massa forta és la revenja,
segadors barcelonins,
massa forta que és estada
puix de blat no en queda un bri.
Sols queda el dolent del Comte,
mes cal que estiga amanit;
per beure sang de la seva
avui se deixarà el vi.
Ja al bell davant de sa casa
fan un crit de via-endins
rues d’homes i de feres
en infernal remolí.
Les portes que eren barrades
per terra van a bocins,
i escala amunt se rebaten
a tall de mals esperits.
Per tots los racons lo cerquen,
verinosos escorpins,
que rallarien lo ferro
si de ferro se cobrís.
No deixen pedra per moure
ni moble per migpartir;
la destral feixuga arriba
allà on no arriba l’enginy.
Mes si entrant-hi renegaven,
bé reneguen més sovint
havent desbotat la gàbia
i essent el pardal fugit.
I encenent ab la greu nova
les pletes del passadís,
a fora el mur se rebaten
per on diuen que ha sortit.
A cents, a cents se n’hi aboquen
i ja hi són a cents i mils
brandant altres tantes eines
per colgar-les en son pit.
Los uns al portal se queden
per visurar al qui n’ix,
altres pels camps s’esgarrien
que forquegen com los llims.
Los qui pels camps s’esgarrien
lo cerquen a l’endeví;
mes, com llambreguen de gana,
més enllanet ja l’han vist.
Sis a prop se n’hi ensopeguen,
plegats al punt són allí;
sis eines de tall portaven,
les hi enfonsen totes sis...
De Sant Bertran en les hortes,
part d’avall de Montjuïc,
damunt d’un pilot de pedres
s’aixeca una creu de pi.
Anau-hi, fills de muntanya,
anau-hi, barcelonins,
a resar un Parenostre
a qui fou nostre botxí.
Jacint VERDAGUER, Obres completes, Ed. Selecta, 5a ed., Barcelona, 1974.
Altres poesies 1
Altres poesies 2
Altres poesies 3
Musica d'algunes poesies de Jacint Verdaguer
dijous, 1 de juliol del 2010
Lluís Llach: "Silenci"
Silenci
Si m'heu de fer callar
que sigui ara,
ara que puc dir no,
i res teniu per a comprar-me.
Que no vull esperar.
Que sigui ara!
Ara que puc sentir
el pes de tanta basarda.
Que no em sap cap greu
dur la boca tancada,
sou vosaltres qui heu fet
del silenci paraules.
Que no vull esperar
que el temps rovelli l'arma,
que no vull que la por
tingui més temps per a guanyar-me.
Si m'heu de fet callar
que sigui ara,
ara que tinc les mans
per a canviar de guitarra.
Lluís Llach
Música de Lluís Llach
Altres poesies 1
Web oficial de Lluís Llach
Si m'heu de fer callar
que sigui ara,
ara que puc dir no,
i res teniu per a comprar-me.
Que no vull esperar.
Que sigui ara!
Ara que puc sentir
el pes de tanta basarda.
Que no em sap cap greu
dur la boca tancada,
sou vosaltres qui heu fet
del silenci paraules.
Que no vull esperar
que el temps rovelli l'arma,
que no vull que la por
tingui més temps per a guanyar-me.
Si m'heu de fet callar
que sigui ara,
ara que tinc les mans
per a canviar de guitarra.
Lluís Llach
Música de Lluís Llach
Altres poesies 1
Web oficial de Lluís Llach
Àngel Guimerà: "La Santa Espina"
LA SANTA ESPINA
Som i serem gent catalana
tant si es vol com si no es vol,
que no hi ha terra més ufana
sota la capa del sol.
Déu va passar-hi en primavera,
i tot cantava al seu pas.
Canta la terra encara entera,
i canta que cantaràs.
Canta l'ocell, lo riu, la planta,
canten la lluna i el sol.
Tot treballant la dona canta,
i canta al peu del bressol.
I canta a dintre de la terra
el passat jamai passat,
i jorns i nits, de serra en serra,
com tot canta al Montserrat.
Som i serem gent catalana
tant si es vol com si no es vol,
que no hi ha terra més ufana
sota la capa del sol.
Text: Angel Guimerà i Jorge
Música: Enric Morera i Viura
Música de Cobla Barcelona
Música conjunt rock Los Relámpagos
Sardana
Portal sardana
Som i serem gent catalana
tant si es vol com si no es vol,
que no hi ha terra més ufana
sota la capa del sol.
Déu va passar-hi en primavera,
i tot cantava al seu pas.
Canta la terra encara entera,
i canta que cantaràs.
Canta l'ocell, lo riu, la planta,
canten la lluna i el sol.
Tot treballant la dona canta,
i canta al peu del bressol.
I canta a dintre de la terra
el passat jamai passat,
i jorns i nits, de serra en serra,
com tot canta al Montserrat.
Som i serem gent catalana
tant si es vol com si no es vol,
que no hi ha terra més ufana
sota la capa del sol.
Text: Angel Guimerà i Jorge
Música: Enric Morera i Viura
Música de Cobla Barcelona
Música conjunt rock Los Relámpagos
Sardana
Portal sardana
Àngel Guimerà: "Catalunya, pobra mare"
"CATALUNYA, POBRA MARE"
Catalunya, pobra mare,
no et sento els glatits del cor!
Qui t'ha vist i qui et veu ara!
Un temps lluitant per l'honor:
avui amb fang a la cara,
cercant només grapats d'or
Àngel Guimerà
Més informació
Més informació 2
Catalunya, pobra mare,
no et sento els glatits del cor!
Qui t'ha vist i qui et veu ara!
Un temps lluitant per l'honor:
avui amb fang a la cara,
cercant només grapats d'or
Àngel Guimerà
Més informació
Més informació 2
Joan Salvat-Papasseit : "Cançó Futura"
Cançó Futura
Guerra la guerra, fem- nos soldats:
serà la terra pels catalans.
Gent de Castella deixeu- nos pas!
Feu- vos enrera la host vilana.
La mar és nostra! la branca ufana
quan l'estol passa. La malvestat
s'és feta eixorca si som triomfants;
serà la terra pels catalans.
Duem estrella i penó barrat,
guerra la guerra! L'ardit es bat
per una engruna dolça de pau:
si perd l'engruna vol llibertat.
Serà la terra pels catalans.
Gent castellana, l'allau no us val!
Joan Salvat-Papasseit
Muntatge documental
Salvador Dalí cita a Joan Salvat-Papasseit
Ovidi Montllor canta a Joan Salvat-Papasseit
Altres poesies 1
Altres poesies 2
Més Informació
Guerra la guerra, fem- nos soldats:
serà la terra pels catalans.
Gent de Castella deixeu- nos pas!
Feu- vos enrera la host vilana.
La mar és nostra! la branca ufana
quan l'estol passa. La malvestat
s'és feta eixorca si som triomfants;
serà la terra pels catalans.
Duem estrella i penó barrat,
guerra la guerra! L'ardit es bat
per una engruna dolça de pau:
si perd l'engruna vol llibertat.
Serà la terra pels catalans.
Gent castellana, l'allau no us val!
Joan Salvat-Papasseit
Muntatge documental
Salvador Dalí cita a Joan Salvat-Papasseit
Ovidi Montllor canta a Joan Salvat-Papasseit
Altres poesies 1
Altres poesies 2
Més Informació
dimecres, 30 de juny del 2010
Lluís Llach: "Ells són aquí" ( Entre nosaltres)
Ells són aquí, entre nosaltres
Ells són aquí, entre nosaltres,
potser en rostres innocents,
vora la mare que bressola
el seu infant, un sol naixent.
Ells són aquí entre nosaltres,
en la joia del carrer,
prop del llit on mor el pobre
què sols és ric per dir adéu,
vora del llit on mor el pobre
que es sap tan ric quan diu adéu.
Ells són aquí entre nosaltres,
desesperats al seu intern,
desesperats en l’esperança
que el seu demà arribi prest.
El seu demà, tenebra blanca,
on els seus ulls sanguinolents
disposen l’ordre de la vida
i de la mort si és convenient,
i de la mort si és convenient.
Ells són aquí entre nosaltres,
en la feblesa dels incerts
i en la feblesa esmolen dagues
i en la feblesa els fem valents.
Ells són aquí entre nosaltres,
amb la ignorància feta llei,
la seva raó el fanatisme,
brutalitat el seu poder.
Ells són aquí entre nosaltres,
però nosaltres on som?
A vosaltres ho pregunto
que sou amics, i que sou molts.
Ells són aquí entre nosaltres,
però nosaltres on som.
Autor: Lluís Llach
Podeu escoltar la cançó anterior, Ells són aquí (1982), de Lluís Llach, al seu disc I amb el somriure, la revolta (1982).
Altres cançons de Lluís Llach
Altres cançons 2
Ells són aquí, entre nosaltres,
potser en rostres innocents,
vora la mare que bressola
el seu infant, un sol naixent.
Ells són aquí entre nosaltres,
en la joia del carrer,
prop del llit on mor el pobre
què sols és ric per dir adéu,
vora del llit on mor el pobre
que es sap tan ric quan diu adéu.
Ells són aquí entre nosaltres,
desesperats al seu intern,
desesperats en l’esperança
que el seu demà arribi prest.
El seu demà, tenebra blanca,
on els seus ulls sanguinolents
disposen l’ordre de la vida
i de la mort si és convenient,
i de la mort si és convenient.
Ells són aquí entre nosaltres,
en la feblesa dels incerts
i en la feblesa esmolen dagues
i en la feblesa els fem valents.
Ells són aquí entre nosaltres,
amb la ignorància feta llei,
la seva raó el fanatisme,
brutalitat el seu poder.
Ells són aquí entre nosaltres,
però nosaltres on som?
A vosaltres ho pregunto
que sou amics, i que sou molts.
Ells són aquí entre nosaltres,
però nosaltres on som.
Autor: Lluís Llach
Podeu escoltar la cançó anterior, Ells són aquí (1982), de Lluís Llach, al seu disc I amb el somriure, la revolta (1982).
Altres cançons de Lluís Llach
Altres cançons 2
Cesk Freixas: "No amaguis la llengua"
No amaguis la llengua
Cada cop que penso, cada cop que parlo,
cada cop que escric ho faig en català.
Cada somriure, cada mirada,
cada cop que estimo ho faig en català.
S´ofeguen les veus, oxigen o no puc més,
o ara o mai, independència o mort...
No amaguis la llengua, no siguis covard,
la cultura encara és viva, no la podem matar...
Cada puny alçat dibuixa en l´aire un camí de llibertat,
i mentrestant, si el mur cau, podem seguir avançant.
Cada somriure, cada mirada,
cada volta odiada és un motiu per tirar endavant.
S´ofeguen les veus, oxigen o no puc més,
o ara o mai, independència o mort...
No amaguis la llengua, no siguis covard,
la cultura encara és viva, no la podem matar...
"I quin mal faig si dic que sóc independentista,
si jo de mal no en sé fer...
I si crido contra el vent i disparo amb les paraules,
i si parlo del meu poble i ressegueixo el bell paissatge,
i si canto els himnes de les nostres esperances,
fins el dia que toquem amb les nostres mans
la nostra absoluta llibertat, i més...
I quin mal faig si dic que vull la independència?"
"Sóc independentista",
Marc Freixas
Música
Altres cançons
Discografia
Cada cop que penso, cada cop que parlo,
cada cop que escric ho faig en català.
Cada somriure, cada mirada,
cada cop que estimo ho faig en català.
S´ofeguen les veus, oxigen o no puc més,
o ara o mai, independència o mort...
No amaguis la llengua, no siguis covard,
la cultura encara és viva, no la podem matar...
Cada puny alçat dibuixa en l´aire un camí de llibertat,
i mentrestant, si el mur cau, podem seguir avançant.
Cada somriure, cada mirada,
cada volta odiada és un motiu per tirar endavant.
S´ofeguen les veus, oxigen o no puc més,
o ara o mai, independència o mort...
No amaguis la llengua, no siguis covard,
la cultura encara és viva, no la podem matar...
"I quin mal faig si dic que sóc independentista,
si jo de mal no en sé fer...
I si crido contra el vent i disparo amb les paraules,
i si parlo del meu poble i ressegueixo el bell paissatge,
i si canto els himnes de les nostres esperances,
fins el dia que toquem amb les nostres mans
la nostra absoluta llibertat, i més...
I quin mal faig si dic que vull la independència?"
"Sóc independentista",
Marc Freixas
Música
Altres cançons
Discografia
La Trinca: "Com el Far West no hi ha res"
Com el Far West no hi ha res
Diu que hi ha una tribu d´indis a l´Oest americà,
que té alguna retirada amb el Poble Català.
No hi ha tribu més ufana sota la capa del sol,
són i seran gent Apache, tant si es vol com si no es vol.
Ha rebut de totes bandes; però "Endavant, que no ha estat res!".
Per la seva mala estrella, és el pupes del Far West.
Doncs sabem segons la història que aquesta tribu, pobrets,
quan es rifen garrotades tenen tots els bitllets.
Que lluny és el Far West. Que bonic és Oklahoma!
Com el Far West no hi ha res!
Invasions de tota mena ha sofert contínuament,
però una de les més sonades l´ha tingut darrerament:
la del General Frankuster, i un grapat de capsigranys,
ara fa quinze mil llunes, més o menys uns quaranta anys.
La primera atzagaiada de l´infame general,
fou prohibir la seva llengua i la dansa ritual.
I envià els cassaques blaves per colonitzar els natius
i arrencar la cavallera als elements subversius.
Però la mort del General en els sellos de correus
ho deixà tan ben lligat que manen els seus hereus.
Per poder canviar-ho tot però que tot seguís igual
van muntar unes eleccions per distreure el personal.
I quan la tribu amb eufòria desenterrant la destral
engegava a fer punyetes el famós seny ancestral
per parar el cop de moment i presidir la reserva
de l´exili arriba un jefe que tenien en conserva.
I per asserenar els ànims d´´aquest poble tan tossut
es firmà un tractat de pau que li diuen l´Estatut.
Però com sempre passa al cine, a l´hora de la veritat
els tractats amb rostres pàl.lids només són paper mullat.
I ara es volen tirar enrera perquè diu que som un cas
i quan se´ns dóna un ditet ens agafem tots el braç.
I de tant que recomanen prudència i moderació
ja no estem desencantats. Ara estem cagats de por!
Doncs no volen que fem l´indio i amenacen cada dia
que vindrà si no estem quiets el Set de Cavalleria.
La Trinca
Música
Altres cançons
Diu que hi ha una tribu d´indis a l´Oest americà,
que té alguna retirada amb el Poble Català.
No hi ha tribu més ufana sota la capa del sol,
són i seran gent Apache, tant si es vol com si no es vol.
Ha rebut de totes bandes; però "Endavant, que no ha estat res!".
Per la seva mala estrella, és el pupes del Far West.
Doncs sabem segons la història que aquesta tribu, pobrets,
quan es rifen garrotades tenen tots els bitllets.
Que lluny és el Far West. Que bonic és Oklahoma!
Com el Far West no hi ha res!
Invasions de tota mena ha sofert contínuament,
però una de les més sonades l´ha tingut darrerament:
la del General Frankuster, i un grapat de capsigranys,
ara fa quinze mil llunes, més o menys uns quaranta anys.
La primera atzagaiada de l´infame general,
fou prohibir la seva llengua i la dansa ritual.
I envià els cassaques blaves per colonitzar els natius
i arrencar la cavallera als elements subversius.
Però la mort del General en els sellos de correus
ho deixà tan ben lligat que manen els seus hereus.
Per poder canviar-ho tot però que tot seguís igual
van muntar unes eleccions per distreure el personal.
I quan la tribu amb eufòria desenterrant la destral
engegava a fer punyetes el famós seny ancestral
per parar el cop de moment i presidir la reserva
de l´exili arriba un jefe que tenien en conserva.
I per asserenar els ànims d´´aquest poble tan tossut
es firmà un tractat de pau que li diuen l´Estatut.
Però com sempre passa al cine, a l´hora de la veritat
els tractats amb rostres pàl.lids només són paper mullat.
I ara es volen tirar enrera perquè diu que som un cas
i quan se´ns dóna un ditet ens agafem tots el braç.
I de tant que recomanen prudència i moderació
ja no estem desencantats. Ara estem cagats de por!
Doncs no volen que fem l´indio i amenacen cada dia
que vindrà si no estem quiets el Set de Cavalleria.
La Trinca
Música
Altres cançons
Apel·les Mestres: " No passareu "
No passareu
No passareu, i si passeu
serà damunt d’un clap de cendres;
les nostres vides les prendreu;
nostre esperit no l’heu de prendre.
Mes no serà per més que feu,
no passareu.
No passareu, i si passeu,
quan tots haurem deixat de viure,
sabreu de sobres a quin preu
s’abat un poble digne i lliure.
Mes no serà per més que feu,
no passareu.
No passareu, i si passeu,
decidirà més tard la història,
entre el saió que clava en creu
i el just que hi mor, de qui és la glòria.
Mes no serà per més que feu,
no passareu.
A sang i foc avançareu
de fortalesa en fortalesa;
però, què hi fa! si queda en peu
quelcom més fort: nostra fermesa.
Per ço cantem: per més que feu,
no passareu.
Autor: Apel·les Mestres
La Cançó del Invadits, més coneguda com No Passareu, escrita el 1915 per Apel·les Mestres (1854-1936), amb motiu de la Primera Guerra Mundial (1914-1918), i musicada per Cassià Casademont el 1916, va ser molt popular entre els defensors del govern democràtic de la república durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1939).
Música de Mesclat
Música de Xavier Ribalta
Altres cançons de "Mesclat"
No passareu, i si passeu
serà damunt d’un clap de cendres;
les nostres vides les prendreu;
nostre esperit no l’heu de prendre.
Mes no serà per més que feu,
no passareu.
No passareu, i si passeu,
quan tots haurem deixat de viure,
sabreu de sobres a quin preu
s’abat un poble digne i lliure.
Mes no serà per més que feu,
no passareu.
No passareu, i si passeu,
decidirà més tard la història,
entre el saió que clava en creu
i el just que hi mor, de qui és la glòria.
Mes no serà per més que feu,
no passareu.
A sang i foc avançareu
de fortalesa en fortalesa;
però, què hi fa! si queda en peu
quelcom més fort: nostra fermesa.
Per ço cantem: per més que feu,
no passareu.
Autor: Apel·les Mestres
La Cançó del Invadits, més coneguda com No Passareu, escrita el 1915 per Apel·les Mestres (1854-1936), amb motiu de la Primera Guerra Mundial (1914-1918), i musicada per Cassià Casademont el 1916, va ser molt popular entre els defensors del govern democràtic de la república durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1939).
Música de Mesclat
Música de Xavier Ribalta
Altres cançons de "Mesclat"
dimarts, 29 de juny del 2010
Miquel Martí Pol: "Aquesta remor que se sent"
Aquesta remor que se sent
Aquesta remor que se sent no és de pluja.
Ja fa molt de temps que no plou.
S'han eixugat les fonts i la pols s'acumula
pels carrers i les cases.
Aquesta remor que se sent no és de vent.
Han prohibit el vent perquè no s'alci
la pols que hi ha pertot
i l'aire no esdevingui, diuen, irrespirable.
Aquesta remor que se sent no és de paraules.
Han prohibit les paraules perquè
no posin en perill
la fràgil immobilitat de l'aire.
Aquesta remor que se sent no és de pensaments.
Han estat prohibits perquè no engendrin
la necessitat de parlar
i sobrevingui, inevitable, la catàstrofe.
I, tan mateix, la remor persisteix.
Miquel Martí i Pol
Música de Ramon Muntaner
Música altres poesies de Miquel Martí Pol
Nota:
En el temps de la dictadura del general Franco, hi havia una fèrria censura de tot allò que poguès ser entès com un qüestionament del règim. En aquest context, en Miquel Martí i Pol (1929-2003) escrigué el poema anterior, Aquesta remor, que va ser publicat dins del seu poemari Vint-i-set poemes en tres temps (1970-1971).
Avui, 30-6-2010, després de la retallada de l'Estatut de Catalunya per la censura dels poders de l'imperialisme espanyol castellanista, quan han passat més de 30 anys, la "remor persisteix" i sent el mot "independència" pels carrers de Catalunya mentre encara n'hi ha que estant dormint o són adormits per la gran falàcia de l'espanyolisme castellanista i vaticanista.
Altres poesies
Altres poesies 2
Altres poesies 3
Aquesta remor que se sent no és de pluja.
Ja fa molt de temps que no plou.
S'han eixugat les fonts i la pols s'acumula
pels carrers i les cases.
Aquesta remor que se sent no és de vent.
Han prohibit el vent perquè no s'alci
la pols que hi ha pertot
i l'aire no esdevingui, diuen, irrespirable.
Aquesta remor que se sent no és de paraules.
Han prohibit les paraules perquè
no posin en perill
la fràgil immobilitat de l'aire.
Aquesta remor que se sent no és de pensaments.
Han estat prohibits perquè no engendrin
la necessitat de parlar
i sobrevingui, inevitable, la catàstrofe.
I, tan mateix, la remor persisteix.
Miquel Martí i Pol
Música de Ramon Muntaner
Música altres poesies de Miquel Martí Pol
Nota:
En el temps de la dictadura del general Franco, hi havia una fèrria censura de tot allò que poguès ser entès com un qüestionament del règim. En aquest context, en Miquel Martí i Pol (1929-2003) escrigué el poema anterior, Aquesta remor, que va ser publicat dins del seu poemari Vint-i-set poemes en tres temps (1970-1971).
Avui, 30-6-2010, després de la retallada de l'Estatut de Catalunya per la censura dels poders de l'imperialisme espanyol castellanista, quan han passat més de 30 anys, la "remor persisteix" i sent el mot "independència" pels carrers de Catalunya mentre encara n'hi ha que estant dormint o són adormits per la gran falàcia de l'espanyolisme castellanista i vaticanista.
Altres poesies
Altres poesies 2
Altres poesies 3
Maria del Mar Bonet:"Què volen aquesta gent"
Què volen aquesta gent
(Lluís Serrahima - Maria del Mar Bonet)
De matinada han trucat,
són al replà de l'escala;
la mare quan surt a obrir
porta la bata posada.
Què volen aquesta gent
que truquen de matinada?
"El seu fill, que no és aquí?"
"N'és adormit a la cambra.
Què li volen al meu fill?"
El fill mig es desvetllava.
La mare ben poc en sap,
de totes les esperances
del seu fill estudiant,
que ben compromès n'estava.
Dies fa que parla poc
i cada nit s'agitava.
Li venia un tremolor
tement un truc a trenc d'alba.
Encara no ben despert
ja sent viva la trucada,
i es llença pel finestral,
a l'asfalt d'una volada.
Els que truquen resten muts,
menys un d'ells, potser el que mana,
que s'inclina pel finestral.
Darrere xiscla la mare.
De matinada han trucat,
la llei una hora assenyala.
Ara l'estudiant és mort,
n'és mort d'un truc a trenc d'alba.
Maria del Mar Bonet
Música de Maria del Mar Bonet
(Lluís Serrahima - Maria del Mar Bonet)
De matinada han trucat,
són al replà de l'escala;
la mare quan surt a obrir
porta la bata posada.
Què volen aquesta gent
que truquen de matinada?
"El seu fill, que no és aquí?"
"N'és adormit a la cambra.
Què li volen al meu fill?"
El fill mig es desvetllava.
La mare ben poc en sap,
de totes les esperances
del seu fill estudiant,
que ben compromès n'estava.
Dies fa que parla poc
i cada nit s'agitava.
Li venia un tremolor
tement un truc a trenc d'alba.
Encara no ben despert
ja sent viva la trucada,
i es llença pel finestral,
a l'asfalt d'una volada.
Els que truquen resten muts,
menys un d'ells, potser el que mana,
que s'inclina pel finestral.
Darrere xiscla la mare.
De matinada han trucat,
la llei una hora assenyala.
Ara l'estudiant és mort,
n'és mort d'un truc a trenc d'alba.
Maria del Mar Bonet
Música de Maria del Mar Bonet
Lluís Llach: "Companys, no és això"
COMPANYS, NO ÉS AIXÒ
No era això, companys, no era això
pel que varen morir tantes flors,
pel que vàrem plorar tants anhels.
Potser cal ser valents altre cop
i dir no, amics meus, no és això.
No és això, companys, no és això,
ni paraules de pau amb garrots,
ni el comerç que es fa amb els nostres drets,
drets que són, que no fan ni desfan
nous barrots sota forma de lleis.
No és això, companys, no és això;
ens diran que ara cal esperar.
I esperem, ben segur que esperem.
És l’espera dels que no ens aturarem
fins que no calgui dir: no és això.
Lluís Llach
Web oficial
Música de Lluís Llach
Altres poesies
No era això, companys, no era això
pel que varen morir tantes flors,
pel que vàrem plorar tants anhels.
Potser cal ser valents altre cop
i dir no, amics meus, no és això.
No és això, companys, no és això,
ni paraules de pau amb garrots,
ni el comerç que es fa amb els nostres drets,
drets que són, que no fan ni desfan
nous barrots sota forma de lleis.
No és això, companys, no és això;
ens diran que ara cal esperar.
I esperem, ben segur que esperem.
És l’espera dels que no ens aturarem
fins que no calgui dir: no és això.
Lluís Llach
Web oficial
Música de Lluís Llach
Altres poesies
Raimon: "Diguem no"
DIGUEM NO
Ara que som junts
dire el que ti i jo sabem
i que sovint oblidem:
Hem vist la por
ser llei per a tots.
Hem vist la sang
_que sols fa sang_
ser llei del mon
No,
jo dic no,
diguem no.
Nosaltres no som d'eixe mon
hem vist la fam
ser pa
per a molts
hem vist que han
fet callar a molts
homes plens de rao
No,
jo dic no,
diguem no.
Nosaltres no som d'eixe mon!!!!
Raimon
Música de Raimon
Altres cançons
Ara que som junts
dire el que ti i jo sabem
i que sovint oblidem:
Hem vist la por
ser llei per a tots.
Hem vist la sang
_que sols fa sang_
ser llei del mon
No,
jo dic no,
diguem no.
Nosaltres no som d'eixe mon
hem vist la fam
ser pa
per a molts
hem vist que han
fet callar a molts
homes plens de rao
No,
jo dic no,
diguem no.
Nosaltres no som d'eixe mon!!!!
Raimon
Música de Raimon
Altres cançons
Salvador Espriu: "No convé que diguem el seu nom"
NO CONVÉ QUE DIGUEM EL NOM XXXVIII
No convé que diguem el nom
del qui ens pensa enllà de la nostra por.
Si topem a les palpentes
amb aquest estrany cec,
i ens sentim sempre mirats
pel blanc esguard del cec,
on sinó en el buit i en el no-res
fonamentarem la nostra vida?
Provarem d'alçar en la sorra
el palau perillós dels nostres somnis
i aprendrem aquesta lliçó humil
al llarg de tot el temps del cansament,
car sols així som lliures de combatre
per l'última victòria damunt l'esglai.
Escolta, Sepharad: els homes no poden ser
si no són lliures.
Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser
si no som lliures.
I cridi la veu de tot el poble: "Amén."
Salvador Espriu: “La pell de brau XXXVIII”. Obres completes. Barcelona: Ed. 62,
Clàssics Catalans del segle XX, 1977. (p.378)
Música de Ramon Muntaner
No convé que diguem el nom
del qui ens pensa enllà de la nostra por.
Si topem a les palpentes
amb aquest estrany cec,
i ens sentim sempre mirats
pel blanc esguard del cec,
on sinó en el buit i en el no-res
fonamentarem la nostra vida?
Provarem d'alçar en la sorra
el palau perillós dels nostres somnis
i aprendrem aquesta lliçó humil
al llarg de tot el temps del cansament,
car sols així som lliures de combatre
per l'última victòria damunt l'esglai.
Escolta, Sepharad: els homes no poden ser
si no són lliures.
Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser
si no som lliures.
I cridi la veu de tot el poble: "Amén."
Salvador Espriu: “La pell de brau XXXVIII”. Obres completes. Barcelona: Ed. 62,
Clàssics Catalans del segle XX, 1977. (p.378)
Música de Ramon Muntaner
dilluns, 28 de juny del 2010
Jordi Pere Cerdà :"Tindríem una casa"
TINDRÍEM UNA CASA
Tindríem una casa,
arbre nascut de l’erm.
Una llosa penjada
en una la del vent.
Una paret de pisa
per abrigar l’hivern.
Un test on floririen
violes pel mal temps.
Per porta, aquell somriure
que t’estrellen les dents.
De lluny em cridaries
amb un cridar content.
Desfaria ma pena
aquell riure que tens,
aquella espatlla blanca
coixí dels pensaments.
El teu braç lligaria
Tristesa i goig ensems.
Jordi Pere Cerdà
Biografia de Jordi Pere Cerdà
Música de Josep Tero
Acte a París
Tindríem una casa,
arbre nascut de l’erm.
Una llosa penjada
en una la del vent.
Una paret de pisa
per abrigar l’hivern.
Un test on floririen
violes pel mal temps.
Per porta, aquell somriure
que t’estrellen les dents.
De lluny em cridaries
amb un cridar content.
Desfaria ma pena
aquell riure que tens,
aquella espatlla blanca
coixí dels pensaments.
El teu braç lligaria
Tristesa i goig ensems.
Jordi Pere Cerdà
Biografia de Jordi Pere Cerdà
Música de Josep Tero
Acte a París
Màrius Torres : " La ciutat llunyana "
LA CIUTAT LLUNYANA
Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d'ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda'ns: -la terra no sabrà mai mentir.
Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.
Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha potser,
que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner,
batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze
que de torres altíssimes s'allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.
1939
Màrius Torres
Altres poesies
Música: Meritxell Gené
Any 2010 "Any Màrius Torres" Lleida i Màrius Torres
Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d'ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda'ns: -la terra no sabrà mai mentir.
Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.
Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha potser,
que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner,
batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze
que de torres altíssimes s'allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.
1939
Màrius Torres
Altres poesies
Música: Meritxell Gené
Any 2010 "Any Màrius Torres" Lleida i Màrius Torres
diumenge, 27 de juny del 2010
Raimon : " Cantarem la Vida "
Cantarem la vida
Cantarem la vida,
cantarem la nostra vida
de poble que no vol morir.
Lluitarem amb forca,
lluitarem amb tota la força
per l'única possible,
perseguida, vida nostra.
I guanyarem l'esperança,
sí, pujarem al camp de l'esperança,
temps i temps negada,
arrancada i trencada.
Sí, guanyarem l'esperança,
l'esperança de viure
lliures i en pau.
Cantarem la vida,
cantarem la nostra vida
de poble que no vol morir.
Cantarem.
Raimon
(1964)
Música
Cantarem la vida,
cantarem la nostra vida
de poble que no vol morir.
Lluitarem amb forca,
lluitarem amb tota la força
per l'única possible,
perseguida, vida nostra.
I guanyarem l'esperança,
sí, pujarem al camp de l'esperança,
temps i temps negada,
arrancada i trencada.
Sí, guanyarem l'esperança,
l'esperança de viure
lliures i en pau.
Cantarem la vida,
cantarem la nostra vida
de poble que no vol morir.
Cantarem.
Raimon
(1964)
Música
dijous, 24 de juny del 2010
Josep Carner : Salm de la captivitat
SALM DE LA CAPTIVITAT
Cada mirada nostra és entelada;
cada mot nostre, esclau.
Cada dia atueix les nostres vides
qui ens mena amb jou per odi de la pau.
Oh Déu que ens assabentes amb el cástig!
Que el so del nostre plany et sigui dolc.
Els teus servents amen llurs pedrés
i es compadeixen de Hur trista pols.
Refés els nostres dies amb saba d’esperanca;
cruel és tot poder si ton esguard en fuig;
que et resti obedient qui se’t confia:
12 será desfet qui es deia armat peí teu enuig.
Tu que, excel-lint en pietat els jutges,
salves d’una mirada al condemnat,
redreca la desferra del que fórem,
dóna’ns penyora de benignitat.
El temps de prova dura una diada,
ton cástig una nit.
Mai no será tot temps sotraguejada
la térra que has bastit.
Soni la nostra veu, que ara ens ofeguen,
en cántic immortal.
Salva, a l’abric de renaixents columnes,
el nostre clos pairal.
I que l’or de la teva solellada
consoli les afraus, coroni el cim
quan ton alé ens retiris
i encara ens facis térra d’aquella d’on venim.
Biografia
Altres poesies 1
Cada mirada nostra és entelada;
cada mot nostre, esclau.
Cada dia atueix les nostres vides
qui ens mena amb jou per odi de la pau.
Oh Déu que ens assabentes amb el cástig!
Que el so del nostre plany et sigui dolc.
Els teus servents amen llurs pedrés
i es compadeixen de Hur trista pols.
Refés els nostres dies amb saba d’esperanca;
cruel és tot poder si ton esguard en fuig;
que et resti obedient qui se’t confia:
12 será desfet qui es deia armat peí teu enuig.
Tu que, excel-lint en pietat els jutges,
salves d’una mirada al condemnat,
redreca la desferra del que fórem,
dóna’ns penyora de benignitat.
El temps de prova dura una diada,
ton cástig una nit.
Mai no será tot temps sotraguejada
la térra que has bastit.
Soni la nostra veu, que ara ens ofeguen,
en cántic immortal.
Salva, a l’abric de renaixents columnes,
el nostre clos pairal.
I que l’or de la teva solellada
consoli les afraus, coroni el cim
quan ton alé ens retiris
i encara ens facis térra d’aquella d’on venim.
Biografia
Altres poesies 1
Josep Carner : 1714
1714
Oh valentia funeral del setge,
bandera que esparraca el foraster!
En terra jau, nafrat, el banderer;
la mort arriba que el seu mal li metja.
Cau la ciutat. El fratricidi petja
un vell destí mentre que el nou ja ve.
La boira fuig pel foradat carrer
com una glassa dolorosa i lletja.
Sinistre sona, travessant les places,
el martelleig d’unes feixugues passes.
El vent se’n du la cendra de les lleus.-
Homes callats, coberts de sang i sutge,
alcen l’esguard impenitent, que jutja:
poble vençut que sobreviu als reis.
Biografia
Altres poesies 1
Oh valentia funeral del setge,
bandera que esparraca el foraster!
En terra jau, nafrat, el banderer;
la mort arriba que el seu mal li metja.
Cau la ciutat. El fratricidi petja
un vell destí mentre que el nou ja ve.
La boira fuig pel foradat carrer
com una glassa dolorosa i lletja.
Sinistre sona, travessant les places,
el martelleig d’unes feixugues passes.
El vent se’n du la cendra de les lleus.-
Homes callats, coberts de sang i sutge,
alcen l’esguard impenitent, que jutja:
poble vençut que sobreviu als reis.
Biografia
Altres poesies 1
dimarts, 22 de juny del 2010
Pere Gimferrer : " Combat d'Amor"
Foc cec
... d'aquell cech foch qui.ls amadors s'escalfen
Ausias March
COMBAT D'AMOR
Em té l'amor tan subjecte al seu regne
que ara la nit m'és congost o planura;
erm, el boscam, tot d'incerta tenebra.
Temo la mort que les passes m'atura.
¿Qui, de l'amor, els penyals i congestes
de cert coneix, i les balmes? Obscura,
la nit s'afua. Rocalles esquerpes,
fosques cruïlles de llamps i malura.
En creu l'amor em tenia i em té.
Sóc vinant que la creu no conjura.
Reto homenatge, en paratge foscant,
al viu punyal que l'amor em procura.
Més foc al pit, més foc al pit, més foc
al pit! L'amor ¿fa patir si fulgura?
I el cel ¿no pot, de tants núvols, obrir
un diamant, fosc de neu i sutzura?
Al pit, joiell conquerit! Sóc cabdill.
Tota de nit és la meva armadura.
Negre com sóc, ni la nit em reté.
És fosc ivori la meva figura.
L'amor té signes i emblemes. La nit:
astres glaçats en heràldica pura.
Mou un navili l'alè de l'espai.
Blau, sóc l'abisme, i l'abisme m'endura.
Ha de ser negre aquest blau. I demà,
tot fosc d'abisme, com eina madura,
- la llum als pàmpols, de mort averany -
del fosc imperi d'amor tindré cura.
Biografia
Altres poesies
Altres informacions i poesies
... d'aquell cech foch qui.ls amadors s'escalfen
Ausias March
COMBAT D'AMOR
Em té l'amor tan subjecte al seu regne
que ara la nit m'és congost o planura;
erm, el boscam, tot d'incerta tenebra.
Temo la mort que les passes m'atura.
¿Qui, de l'amor, els penyals i congestes
de cert coneix, i les balmes? Obscura,
la nit s'afua. Rocalles esquerpes,
fosques cruïlles de llamps i malura.
En creu l'amor em tenia i em té.
Sóc vinant que la creu no conjura.
Reto homenatge, en paratge foscant,
al viu punyal que l'amor em procura.
Més foc al pit, més foc al pit, més foc
al pit! L'amor ¿fa patir si fulgura?
I el cel ¿no pot, de tants núvols, obrir
un diamant, fosc de neu i sutzura?
Al pit, joiell conquerit! Sóc cabdill.
Tota de nit és la meva armadura.
Negre com sóc, ni la nit em reté.
És fosc ivori la meva figura.
L'amor té signes i emblemes. La nit:
astres glaçats en heràldica pura.
Mou un navili l'alè de l'espai.
Blau, sóc l'abisme, i l'abisme m'endura.
Ha de ser negre aquest blau. I demà,
tot fosc d'abisme, com eina madura,
- la llum als pàmpols, de mort averany -
del fosc imperi d'amor tindré cura.
Biografia
Altres poesies
Altres informacions i poesies
diumenge, 20 de juny del 2010
Joan Vinyoli : " El Gran Foc "
El Gran Foc
Atio focs
que se m'apaguen.
No hi ha llenya
prou seca i forta
per mantenir-los.
Cada dia
més fatigat, però no mai rendint-me,
vull encendre el gran foc:
que totes les guspires
omplin la nit.
Joan Vinyoli
Biografia
Altres poesies i altres poetes Blog Violant de Bru
Atio focs
que se m'apaguen.
No hi ha llenya
prou seca i forta
per mantenir-los.
Cada dia
més fatigat, però no mai rendint-me,
vull encendre el gran foc:
que totes les guspires
omplin la nit.
Joan Vinyoli
Biografia
Altres poesies i altres poetes Blog Violant de Bru
Màrius Torres : " Un Arbre "
UN ARBRE
Vius entre l'aire.
De nit vas de la terra
a les estrelles.
Quan seràs mort, encara
faràs créixer una flama.
*
Jo somniava
rossinyols, caderneres...
Ocell que cantes,
ara que no somnio,
com has pogut trobar-me?
*
Les mans, frisoses
per la teva tardança,
juguen amb l'ombra
d'una branca florida
que es dreça per mirar-te.
*
Com una espiga
que assenyalés a l'alba
la seva estrella,
tremolo de mirar-te
quan te'n vas tan alegre.
*
Si allò que enyoro
ja només és una ombra,
ombres, digueu-me,
¿com la vostra tenebra
fa llum en la meva ànima?
*
L'amor fermenta
amb l'oci i el silenci.
A voltes penso:
-No sé si estimo massa
o és que ja no estimo...-
FI
Jo us dono gràcies
d'haver vingut com ales,
amor, angoixa,
lentes hores de somnis
que us heu tornat paraules.
Màrius Torres
Vius entre l'aire.
De nit vas de la terra
a les estrelles.
Quan seràs mort, encara
faràs créixer una flama.
*
Jo somniava
rossinyols, caderneres...
Ocell que cantes,
ara que no somnio,
com has pogut trobar-me?
*
Les mans, frisoses
per la teva tardança,
juguen amb l'ombra
d'una branca florida
que es dreça per mirar-te.
*
Com una espiga
que assenyalés a l'alba
la seva estrella,
tremolo de mirar-te
quan te'n vas tan alegre.
*
Si allò que enyoro
ja només és una ombra,
ombres, digueu-me,
¿com la vostra tenebra
fa llum en la meva ànima?
*
L'amor fermenta
amb l'oci i el silenci.
A voltes penso:
-No sé si estimo massa
o és que ja no estimo...-
FI
Jo us dono gràcies
d'haver vingut com ales,
amor, angoixa,
lentes hores de somnis
que us heu tornat paraules.
Màrius Torres
Màrius Torres : " Presència "
PRESÈNCIA
Com si les teves mans sobre els meus ulls, encara
poguessin, com antany, aturar-se amb amor,
em plau, quan penso en tu, de tancar els ulls. Sonor,
el teu record es mou en la penombra clara...
Torno a sentir els teus passos allà lluny, en la llum.
En mesuro, amb el to i el ritme, la distància.
Ara t'atures, prop. Aspiro, rosa rància,
una ràfega ardent del teu antic perfum!
Els records, els sentits, tota la meva vida,
callen, davant l'angoixa vigilant de l'oïda
que et persegueix en el silenci on et reculls.
Si ara estengués els braços en el fosca, podria
agombolar-te encara, somni de cada dia.
Però ja no hi seràs quan tornaré a obrir els ulls.
Màrius Torres
Biografia
Altres poesies
Altres poesies 2
Com si les teves mans sobre els meus ulls, encara
poguessin, com antany, aturar-se amb amor,
em plau, quan penso en tu, de tancar els ulls. Sonor,
el teu record es mou en la penombra clara...
Torno a sentir els teus passos allà lluny, en la llum.
En mesuro, amb el to i el ritme, la distància.
Ara t'atures, prop. Aspiro, rosa rància,
una ràfega ardent del teu antic perfum!
Els records, els sentits, tota la meva vida,
callen, davant l'angoixa vigilant de l'oïda
que et persegueix en el silenci on et reculls.
Si ara estengués els braços en el fosca, podria
agombolar-te encara, somni de cada dia.
Però ja no hi seràs quan tornaré a obrir els ulls.
Màrius Torres
Biografia
Altres poesies
Altres poesies 2
Antoni Canu : L'Esperança
L’ESPERANÇA
I
Al jardí dels llentiscles
cultives l’esperança,
posa-la al palm de la mà,
dóna-la als vents
que la portin al més llunyà
corral de la Barbàgia,
on pugui florir entre les pedres
i la sua limfa gota a gota
omplir el temps clar.
II
Deixa que el tou cor
s’alci
de la terra de la malenconia
i vagi
en la Vall dels Nurags
on de mil·lennis
la llum és incidida en la pedra
i els hòmens forgen l’esperança
per lluitar amb la mort.
Canu, Antoni: En l’arc dels dies. Edicions del Sol. L’Alguer, 2000. Pàg. 92
La poesia d'Antoni Canu
Biografia Antoni Canu
Cantada per Franca Masu
Diccionari: Llentiscles
I
Al jardí dels llentiscles
cultives l’esperança,
posa-la al palm de la mà,
dóna-la als vents
que la portin al més llunyà
corral de la Barbàgia,
on pugui florir entre les pedres
i la sua limfa gota a gota
omplir el temps clar.
II
Deixa que el tou cor
s’alci
de la terra de la malenconia
i vagi
en la Vall dels Nurags
on de mil·lennis
la llum és incidida en la pedra
i els hòmens forgen l’esperança
per lluitar amb la mort.
Canu, Antoni: En l’arc dels dies. Edicions del Sol. L’Alguer, 2000. Pàg. 92
La poesia d'Antoni Canu
Biografia Antoni Canu
Cantada per Franca Masu
Diccionari: Llentiscles
Màrius Torres : Cançó a Mahalta
CANÇÓ A MAHALTA
Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.
Fem el mateix camí sota els mateixos cels.
No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.
En els meandres, grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau
i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar —la nostra pàtria antiga—.
Març 1937
Torres, Màrius. “Cançó a Mahalta”. Poesies. Barcelona: Ariel, 1977 (pàg. 50)
Biografia de Màrius Torres
Cantada per en Lluís Llach
Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.
Fem el mateix camí sota els mateixos cels.
No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.
En els meandres, grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau
i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar —la nostra pàtria antiga—.
Març 1937
Torres, Màrius. “Cançó a Mahalta”. Poesies. Barcelona: Ariel, 1977 (pàg. 50)
Biografia de Màrius Torres
Cantada per en Lluís Llach
dissabte, 19 de juny del 2010
Joan Timoneda: BELLA, DE VÓS SÓ ENAMORÓS
BELLA, DE VÓS SÓ ENAMORÓS
Bella, de vós só enamorós,
Ja fósseu mia!
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.
Tot mon tresor done i persona,
a vós, garrida.
Puix no us vol mal qui el tot vos dóna,
dau-me la vida;
dau-me-la, doncs, hajau socors,ànima mia!
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.
Bella, de vós só enamorós,
Ja fósseu mia!
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.
Vós m'haveu fet gran cantorista
i sonador;
vós ben criat; vós bell trobista,
componedor,
fort i valent; també celós,
ànima mia.
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.
No us atavieu, anau així,
que prenc gran ira
si us ataviau i algú prop mi
per sort vos mira.
Nueta us vull, gest graciós,
ànima mia.
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.
Bella, de vós só enamorós,
Ja fósseu mia!
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.
Joan Timoneda
Biografia
Músicada per Raimon
Bella, de vós só enamorós,
Ja fósseu mia!
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.
Tot mon tresor done i persona,
a vós, garrida.
Puix no us vol mal qui el tot vos dóna,
dau-me la vida;
dau-me-la, doncs, hajau socors,ànima mia!
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.
Bella, de vós só enamorós,
Ja fósseu mia!
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.
Vós m'haveu fet gran cantorista
i sonador;
vós ben criat; vós bell trobista,
componedor,
fort i valent; també celós,
ànima mia.
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.
No us atavieu, anau així,
que prenc gran ira
si us ataviau i algú prop mi
per sort vos mira.
Nueta us vull, gest graciós,
ànima mia.
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.
Bella, de vós só enamorós,
Ja fósseu mia!
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.
Joan Timoneda
Biografia
Músicada per Raimon
Anselm Turmeda: Elogi dels diners
ELOGI DELS DINERS
Diners de tort fan veritat,
e de jutge fan advocat;
savi fan tornar l'hom orat,
pus que d'ells haja.
Diners fan bé, diners fan mal,
diners fan l'home infernal
e fan-lo sant celestial,
segons que els usa.
Diners fan bregues e remors,
e vituperis e honors,
e fan cantar preïcadors:
Beati quorum.
Diners alegren los infants
e fan cantar los capellans
e los frares carmelitans
a les grans festes.
Diners, magres fan tornar gords,
e tornen lledesmes los bords.
Si diràs "jas" a hòmens sords,
tantost se giren.
Diners tornen los malalts sans;
moros, jueus e crestians,
lleixant a Déu e tots los sants,
diners adoren.
Diners fan vui al món lo joc,
e fan honor a molt badoc;
a qui diu "no" fan-li dir "hoc".
Vejats miracle!
Diners, doncs, vulles aplegar.
Si els pots haver no els lleixs anar;
si molts n'hauràs poràs tornar
papa de Roma.
Anselm Turmeda
Biografia
Més informació sobre Anselm Turmeda
Diners de tort fan veritat,
e de jutge fan advocat;
savi fan tornar l'hom orat,
pus que d'ells haja.
Diners fan bé, diners fan mal,
diners fan l'home infernal
e fan-lo sant celestial,
segons que els usa.
Diners fan bregues e remors,
e vituperis e honors,
e fan cantar preïcadors:
Beati quorum.
Diners alegren los infants
e fan cantar los capellans
e los frares carmelitans
a les grans festes.
Diners, magres fan tornar gords,
e tornen lledesmes los bords.
Si diràs "jas" a hòmens sords,
tantost se giren.
Diners tornen los malalts sans;
moros, jueus e crestians,
lleixant a Déu e tots los sants,
diners adoren.
Diners fan vui al món lo joc,
e fan honor a molt badoc;
a qui diu "no" fan-li dir "hoc".
Vejats miracle!
Diners, doncs, vulles aplegar.
Si els pots haver no els lleixs anar;
si molts n'hauràs poràs tornar
papa de Roma.
Anselm Turmeda
Biografia
Més informació sobre Anselm Turmeda
dijous, 17 de juny del 2010
dilluns, 14 de juny del 2010
Poesia en català a l'Alguer (Sardenya). Rafael Catardi
MPHAEUM PROMONTORIUM
Un dia serà que a la fugent albada
per damunt de la pena i l'esperança,
posaràs la tua benda, oh silenciosa
filla del temps etern. Més d'una volta
lo toc he entès de la tua mà gelada,
i tantes te'n deuré, de pimaveres
quan vengueràs a mi, tu, bona fada,
intercerssora de pietat divina.
I me'n davallaré a la marina
lleuger, sense més traves de memòria,
ni punxes de sentit. L'Alguer dormida
serà, com sempre dormi, enguirlandada
de somnis, de carícies e de trampes
sota l'immens rodeu del firmament.
La cima amollaré, i fora al vent,
a la mar escumosa, al maistral tés,
en gropa a caval.ló més alt volant,
embolicat de bòira iridescent,
de cresta en cresta a l'onda rampel.lada
la mia bona gusseta no és estada
mai com avui al vent així segura.
Fora el Fruntuni navigant d'altura,
ixirem per marines de rondalla
vistes eb somni i sol de fugidura,
de la vora encantada del misteri
punxant l'albor del temps de la Criació.
Dels negres fontanals de l'horitzó
vénen los nsotrus sonadors de corru
i fiottus de tritons altes les tofes,
terror de les sirenes minyonetes.
Les gaürres en alt, vibrant les ales,
avisen del perill ama veu crínida;
i que fugi o s'amaga, i el vent que passa
porta un plor anguniós com de viudalna.
Rafael Catardi (1892-1974)
Informació
Poesia catalana a l'Alguer
Un dia serà que a la fugent albada
per damunt de la pena i l'esperança,
posaràs la tua benda, oh silenciosa
filla del temps etern. Més d'una volta
lo toc he entès de la tua mà gelada,
i tantes te'n deuré, de pimaveres
quan vengueràs a mi, tu, bona fada,
intercerssora de pietat divina.
I me'n davallaré a la marina
lleuger, sense més traves de memòria,
ni punxes de sentit. L'Alguer dormida
serà, com sempre dormi, enguirlandada
de somnis, de carícies e de trampes
sota l'immens rodeu del firmament.
La cima amollaré, i fora al vent,
a la mar escumosa, al maistral tés,
en gropa a caval.ló més alt volant,
embolicat de bòira iridescent,
de cresta en cresta a l'onda rampel.lada
la mia bona gusseta no és estada
mai com avui al vent així segura.
Fora el Fruntuni navigant d'altura,
ixirem per marines de rondalla
vistes eb somni i sol de fugidura,
de la vora encantada del misteri
punxant l'albor del temps de la Criació.
Dels negres fontanals de l'horitzó
vénen los nsotrus sonadors de corru
i fiottus de tritons altes les tofes,
terror de les sirenes minyonetes.
Les gaürres en alt, vibrant les ales,
avisen del perill ama veu crínida;
i que fugi o s'amaga, i el vent que passa
porta un plor anguniós com de viudalna.
Rafael Catardi (1892-1974)
Informació
Poesia catalana a l'Alguer
Teresa Colom
Biografia
“Carn morta però fresca;
així no vaig decebre el deure.
Em menjava el temps amb cada hora que esperava que passés
i, amb el temps, la vida”
Aquest és un dels poemes del llibre “On tot és vidre”
“Carn morta però fresca;
així no vaig decebre el deure.
Em menjava el temps amb cada hora que esperava que passés
i, amb el temps, la vida”
Aquest és un dels poemes del llibre “On tot és vidre”
diumenge, 13 de juny del 2010
dissabte, 12 de juny del 2010
Joan Maragall "El Cant de la Senyera"
El Cant de la Senyera
Al damunt dels nostres cants
aixequem una Senyera
que els farà més triomfants.
Au, companys, enarborem-la
en senyal de germandat!
Au, germans, al vent desfem-la
en senyal de llibertat.
Que volei! Contemplem-la
en sa dolça majestat!
Oh bandera catalana!,
nostre cor t'és ben fidel:
volaràs com au galana
pel damunt del nostre anhel:
per mirar-te sobirana
alçarem els ulls al cel.
I et durem arreu enlaire,
et durem, i tu ens duràs:
voleiant al grat de l'aire,
el camí assenyalaràs.
Dóna veu al teu cantaire,
llum als ulls i força al braç.
Text: Joan Maragall
Música: Lluís Millet
Música
Al damunt dels nostres cants
aixequem una Senyera
que els farà més triomfants.
Au, companys, enarborem-la
en senyal de germandat!
Au, germans, al vent desfem-la
en senyal de llibertat.
Que volei! Contemplem-la
en sa dolça majestat!
Oh bandera catalana!,
nostre cor t'és ben fidel:
volaràs com au galana
pel damunt del nostre anhel:
per mirar-te sobirana
alçarem els ulls al cel.
I et durem arreu enlaire,
et durem, i tu ens duràs:
voleiant al grat de l'aire,
el camí assenyalaràs.
Dóna veu al teu cantaire,
llum als ulls i força al braç.
Text: Joan Maragall
Música: Lluís Millet
Música
Josep Maria de Segarra " El Cant del Poble"
El Cant del Poble
Gloria catalans cantem
Cantem amb l’ànima
Un crit una sola veu
Visca la pàtria!
La nostra terra
És redimida
El gran moment es arribat;
Fora els ultratges
Lluny la mentida
Ningú ens pendrà
la nostra llibertat
Joia que ha inflamat el cel
Falç i ginesta
Voli sobre el front l’estel
De la senyera !
Tenim les venes
Per estimarla
I en la tempesta del combat
Tenim els braços
Per defensarla
Ningú ens pendrà
La nostra llibertat.
Lletra: Josep Maria de Segarra
Musica: Amadeu Vives
Música
Gloria catalans cantem
Cantem amb l’ànima
Un crit una sola veu
Visca la pàtria!
La nostra terra
És redimida
El gran moment es arribat;
Fora els ultratges
Lluny la mentida
Ningú ens pendrà
la nostra llibertat
Joia que ha inflamat el cel
Falç i ginesta
Voli sobre el front l’estel
De la senyera !
Tenim les venes
Per estimarla
I en la tempesta del combat
Tenim els braços
Per defensarla
Ningú ens pendrà
La nostra llibertat.
Lletra: Josep Maria de Segarra
Musica: Amadeu Vives
Música
Joan Maragall: "L'Empordà"
L’EMPORDÀ
Cap a la part del Pirineu,
vora els serrats i arran del mar
s’obre una plana riallera,
n’és l’Empordà !
Digueu, companys, per on hi aneu ?
digueu, companys, per on s’hi va ?
Tot és camí, tot és drecera,
si ens dem la mà !
Salut, salut noble Empordà !,
Salut, salut palau del vent !
portem el cor content, i una cançó !
Pels aires s’alçarà,
pels cors penetrarà,
penyora es-nirà fent de germanor
una cançó !
A dalt de la muntanya hi ha un pastor,
a dintre de la mar hi ha una sirena.
Ell canta al dematí, que el sol hi és bo,
ella canta a les nits de lluna plena.
Ella canta: “Pastor em fas neguit”
Canta el pastor: “Em fas neguit sirena”
“Si sabessis el mar com és bonic !”
“Si veiessis la llum de la carena !”
“Si hi baixessis, series mon marit !”
“Si hi pugessis, ma joia fóra plena !”
“Si sabessis el mar com és bonic !”
“Si veiessis la llum de la carena !”
La sirena es feu un xic ençà,
un xic ençà el pastor de la muntanya,
fins que es trobaren al bell mig del pla,
i de l’amor plantaren la cabanya:
fou l’Empordà !
. Autor de la Música: Enric Morera i Viura.
. Autor de la Lletra: Joan Maragall i Gorina.
Música
Cap a la part del Pirineu,
vora els serrats i arran del mar
s’obre una plana riallera,
n’és l’Empordà !
Digueu, companys, per on hi aneu ?
digueu, companys, per on s’hi va ?
Tot és camí, tot és drecera,
si ens dem la mà !
Salut, salut noble Empordà !,
Salut, salut palau del vent !
portem el cor content, i una cançó !
Pels aires s’alçarà,
pels cors penetrarà,
penyora es-nirà fent de germanor
una cançó !
A dalt de la muntanya hi ha un pastor,
a dintre de la mar hi ha una sirena.
Ell canta al dematí, que el sol hi és bo,
ella canta a les nits de lluna plena.
Ella canta: “Pastor em fas neguit”
Canta el pastor: “Em fas neguit sirena”
“Si sabessis el mar com és bonic !”
“Si veiessis la llum de la carena !”
“Si hi baixessis, series mon marit !”
“Si hi pugessis, ma joia fóra plena !”
“Si sabessis el mar com és bonic !”
“Si veiessis la llum de la carena !”
La sirena es feu un xic ençà,
un xic ençà el pastor de la muntanya,
fins que es trobaren al bell mig del pla,
i de l’amor plantaren la cabanya:
fou l’Empordà !
. Autor de la Música: Enric Morera i Viura.
. Autor de la Lletra: Joan Maragall i Gorina.
Música
Lax'n'Busto " La porta dels somnis"
La porta dels somnis
Tombo a la deriva, per boscos i camins
com quan encara eres viva.
Roca un vell mussol mandrós,
prefereixen l'hora fosca, igual que jo.
Obre'm la porta dels somnis,
on reviurem com cada nit un món impossible.
Apaga el món real i caure dins un cilindre,
per una espiral de vidre que em porta a tu.
No em toqueu, no feu soroll, no trenqueu el meu son,
no desperteu la mort, no em feu perdre de nou.
Entra la teva amiga,
que tan aviat com m'obre els ulls
et sega la vida.
Entra aquesta calor infernal.
Només vull tornar amb les ombres,
que m'indicaran la porta que cal trucar.
Obre'm la porta dels somnis,
on reviurem com cada nit un món impossible.
Apaga el món real i caure dins un cilindre,
per una espiral de vidre que no troba mai final.
Somnis, somnis, somnis torneu, posseïu-me
somnis, somnis, veniu a mi.
Música
Lax'n'Busto
Tombo a la deriva, per boscos i camins
com quan encara eres viva.
Roca un vell mussol mandrós,
prefereixen l'hora fosca, igual que jo.
Obre'm la porta dels somnis,
on reviurem com cada nit un món impossible.
Apaga el món real i caure dins un cilindre,
per una espiral de vidre que em porta a tu.
No em toqueu, no feu soroll, no trenqueu el meu son,
no desperteu la mort, no em feu perdre de nou.
Entra la teva amiga,
que tan aviat com m'obre els ulls
et sega la vida.
Entra aquesta calor infernal.
Només vull tornar amb les ombres,
que m'indicaran la porta que cal trucar.
Obre'm la porta dels somnis,
on reviurem com cada nit un món impossible.
Apaga el món real i caure dins un cilindre,
per una espiral de vidre que no troba mai final.
Somnis, somnis, somnis torneu, posseïu-me
somnis, somnis, veniu a mi.
Música
Lax'n'Busto
dijous, 10 de juny del 2010
Bonaventura Gasol " Les tombes Flamejants"
LES TOMBES FLAMEJANTS
Fou una pàtria. Va morir tan bella,
que mai ningú no la gosà enterrar:
damunt de cada tomba un raig d'estrella
sota de cada estrella un català.
Tan a la vora del mar dormia
aquella son tan dolça de la mort,
que les sirenes dia i nit oïa
com li anaven desvetllant el cor.
Un dia es féu una claror d'albada
i del fons de la tomba més glaçada
fremí una veu novella el cant dels cants:
- Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
oh Pàtria de les tombes flamejants.
BIOGRAFIA
ANÈCDOTA AMB A. EINSTEIN AL MONESTIR DE POBLET
Fou una pàtria. Va morir tan bella,
que mai ningú no la gosà enterrar:
damunt de cada tomba un raig d'estrella
sota de cada estrella un català.
Tan a la vora del mar dormia
aquella son tan dolça de la mort,
que les sirenes dia i nit oïa
com li anaven desvetllant el cor.
Un dia es féu una claror d'albada
i del fons de la tomba més glaçada
fremí una veu novella el cant dels cants:
- Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
oh Pàtria de les tombes flamejants.
BIOGRAFIA
ANÈCDOTA AMB A. EINSTEIN AL MONESTIR DE POBLET
Salvador Espriu "Arbre"
ARBRE
Jo et vaig somniar majestat invisible
Que plana per la faç de cada cosa.
Arrelat en dolor de la cendra,
Un home només, et portava, sepulcre,
Pare mort, dintre meu, en silenci,
I et cridava amb paraules de vent
D’antics mil·lenaris, que encenen la ira.
No has respost mai al clam i em deixaves
En temença de nit, foc secret, alta flama,
Arbre Déu en la nit.
Del llibre “Les Hores” de Salvador Espriu
Jo et vaig somniar majestat invisible
Que plana per la faç de cada cosa.
Arrelat en dolor de la cendra,
Un home només, et portava, sepulcre,
Pare mort, dintre meu, en silenci,
I et cridava amb paraules de vent
D’antics mil·lenaris, que encenen la ira.
No has respost mai al clam i em deixaves
En temença de nit, foc secret, alta flama,
Arbre Déu en la nit.
Del llibre “Les Hores” de Salvador Espriu
Joan Maragall "Excelsior"
Excelsior
Vigila, esperit, vigila,
no perdis mai el teu nord,
no et deixis dur a la tranquil·la
aigua mansa de cap port.
Gira, gira els ulls enlaire,
no miris les platges roïns,
dóna el front en el gran aire,
sempre, sempre mar endins.
Sempre amb les veles suspeses,
del cel al mar transparent,
sempre entorn aigües esteses
que es moguin eternament.
Fuig-ne de la terra innoble,
fuig dels horitzons mesquins:
sempre al mar, al gran mar noble;
sempre, sempre mar endins.
Fora terres, fora platja,
oblida’t de ton regrés:
no s’acaba el teu viatge,
no s’acabarà mai més.
Vigila, esperit, vigila,
no perdis mai el teu nord,
no et deixis dur a la tranquil·la
aigua mansa de cap port.
Gira, gira els ulls enlaire,
no miris les platges roïns,
dóna el front en el gran aire,
sempre, sempre mar endins.
Sempre amb les veles suspeses,
del cel al mar transparent,
sempre entorn aigües esteses
que es moguin eternament.
Fuig-ne de la terra innoble,
fuig dels horitzons mesquins:
sempre al mar, al gran mar noble;
sempre, sempre mar endins.
Fora terres, fora platja,
oblida’t de ton regrés:
no s’acaba el teu viatge,
no s’acabarà mai més.
Raimon "Quatre rius de sang"
QUATRE RIUS DE SANG
Com sobre l'arbre sec
i la terra eixuta
cau la pluja en ple estiu,
voldria que les paraules
arribassen ací.
Quatre rius de sang,
terra polsosa i vella,
corral ple de baralles
entre els que es diuen germans,
és el que hem trobat.
Una por immensa
que ens ha fet callar tant;
una por immensa
que encara ens fa callar;
una por immensa
que ens ha fet tant de mal,
és el que hem trobat.
I els quatre rius de sang
cada vegada mes grans
i un espès silenci
tallaven tantes mans ...
I amb tot un passat nostre
sabem el que volem
des d'aquesta terra, germans,
la dels quatre rius de sang.
Raimon
Video
Com sobre l'arbre sec
i la terra eixuta
cau la pluja en ple estiu,
voldria que les paraules
arribassen ací.
Quatre rius de sang,
terra polsosa i vella,
corral ple de baralles
entre els que es diuen germans,
és el que hem trobat.
Una por immensa
que ens ha fet callar tant;
una por immensa
que encara ens fa callar;
una por immensa
que ens ha fet tant de mal,
és el que hem trobat.
I els quatre rius de sang
cada vegada mes grans
i un espès silenci
tallaven tantes mans ...
I amb tot un passat nostre
sabem el que volem
des d'aquesta terra, germans,
la dels quatre rius de sang.
Raimon
Video
Francesc Pujols " A Vós"
A VÓS
Jo faig el vostre gest amb el meu cor,
Com el fa l’encisat davant l’Encís,
I com davant lo Bell l’admirador,
Que enclòs en el bell gest es sent feliç.
I el faig, oh Rosa vera, perquè jo
Me’n purifico tot, d’un gest així,
Que sou tant pura en mig de l’hermosor,
Com un ànima entrant al Paradís.
Malgrat ésser àvol com sóc, i atormentat
Per la condemnació que tots portem,
Vos veig a Vós, allà en l’immensitat
De la Vostra hermosura sense extrem.
I és gran conhort, pels que així caminem,
Veure-os a Vós, que sou la Realitat.
Francesc Pujols
Francesc Pujols es confessava seguidor de Ramon Llull; aquesta poesia es probablement un homenatge a la poesia "A Vós" de Ramon Llull
A VÓS ” ( Llengua Eusquera) ( Euskara Hizkuntza)
ZERORRI
Nire bihotzarekin egiten dut zure keinua,
Liluraren aitzinean liluratuak egiten duen moduan,
Eta Edertasunaren aurrean miresleak,
Zein, keinu ederrean itxita, zoriontsu sentitzen baita.
Eta egiten dut, ai egiazko Arrosa, ni
Osoki arazten naizelako horrelako keinu batekin,
Arima bat Paradisuan sartzean
Bezain garbia baitzara edertasunaren erdian.
Naizen bezain urria izan arren, eta nahigabetua
Guztiok daramagun zigorrarengatik,
Zu ikusten zaitut han,
Mugarik gabeko Zure edertasunaren handitasunean.
Eta izugarrizko adorea da, horrela gabiltzanontzat,
Zu ikustea, Errealitatea zaren hori.
Francesc Pujols
BIOGRAFIA
Jo faig el vostre gest amb el meu cor,
Com el fa l’encisat davant l’Encís,
I com davant lo Bell l’admirador,
Que enclòs en el bell gest es sent feliç.
I el faig, oh Rosa vera, perquè jo
Me’n purifico tot, d’un gest així,
Que sou tant pura en mig de l’hermosor,
Com un ànima entrant al Paradís.
Malgrat ésser àvol com sóc, i atormentat
Per la condemnació que tots portem,
Vos veig a Vós, allà en l’immensitat
De la Vostra hermosura sense extrem.
I és gran conhort, pels que així caminem,
Veure-os a Vós, que sou la Realitat.
Francesc Pujols
Francesc Pujols es confessava seguidor de Ramon Llull; aquesta poesia es probablement un homenatge a la poesia "A Vós" de Ramon Llull
A VÓS ” ( Llengua Eusquera) ( Euskara Hizkuntza)
ZERORRI
Nire bihotzarekin egiten dut zure keinua,
Liluraren aitzinean liluratuak egiten duen moduan,
Eta Edertasunaren aurrean miresleak,
Zein, keinu ederrean itxita, zoriontsu sentitzen baita.
Eta egiten dut, ai egiazko Arrosa, ni
Osoki arazten naizelako horrelako keinu batekin,
Arima bat Paradisuan sartzean
Bezain garbia baitzara edertasunaren erdian.
Naizen bezain urria izan arren, eta nahigabetua
Guztiok daramagun zigorrarengatik,
Zu ikusten zaitut han,
Mugarik gabeko Zure edertasunaren handitasunean.
Eta izugarrizko adorea da, horrela gabiltzanontzat,
Zu ikustea, Errealitatea zaren hori.
Francesc Pujols
BIOGRAFIA
Subscriure's a:
Missatges (Atom)