Ramon Llull: Lo Cant de Ramon

Celdoni Fonoll

Salvador Espriu " Les Paraules"

La bellesa de la paraula, l'arrel profunda del mot en la vida mateixa, és dita amb una absoluta exigència en aquest extraordinari poema de Mrs. Death:

LES PARAULES
Hi ha tristesa darrera
les paraules, lents carros
en corrua que porten
runa de tu, molí tedi
de tarda de diumenge,
temor de dany. Se't tanquen
llibres i amics, els llavis
de les coses. Malèvols
aprenents d'homes grisos
t'encalcen per difícils
retorns a Déu. Intentes
amagar-te ben dintre
del teu hivern, on puguis
amb tants records encendre
l'últim foc. Després mires
amb ulls ja buits i penses
a dormir. Però encara,
a les palpentes, vénen
ferida porcellana,
nocturna seda, i trenques,
des d'una aigua profunda,
veus d'oblidats, intacte
vidre vell de paraules.

Jacint Verdaguer "Plus Ultra"

PLUS ULTRA
     estello, fai-te clara,
     car cerque moun camin.
Allà d’allà de l’espai
he vist somriure una estrella
perduda en lo front del cel
com espiga en temps de sega,
com al pregon de l’afrau
una efímera lluerna.
-Estrelleta –jo li he dit-,
de la mar cerúlia gemma,
de les flors de l’alt verger
series tu la darrera ?
-No só la darrera, no;
no só més que una llanterna
de la porta del jardí
que creies tu la frontera.
És sols lo començament
lo que prenies per terme.
L’univers és infinit,
pertot acaba i comença,
i ençà, enllà, amunt i avall,
la immensitat és oberta,
I a on tu veus lo desert
eixams de mons formiguegen.
Dels camins de l’infinit
són los mons la polsinera
que puja i baixa a sos peus
quan Jehovà s’hi passeja.
       (Musicat per Casasses i Comelade)

Jacint Verdaguer "Al cel cap al tard"

AL CEL
CAP AL TARD
La llum del jorn en grossa revinguda
d'onades d'or s'escola a l'occident,
entre núvols vermells escorreguda
que l'últim bes de l'astre rei encén.
I s'hi aboca lo jorn com dins una urna
i s'emblaveix lo cel descolorit,
deixant brotar ençà i enllà una espurna
del sol roent que l'Oceà ha engolit.
Si de la mar minvassen les onades,
bé lluirien perles al bell fons!
doncs, més i de més belles n'ha deixades
la llum del dia al traspassar los monts.
Lo raig del jorn bé en mostra d'hermosures;
tots s'amaguen per deixar lluir
als que trauen lo cap per les altures,
àngels de flama en pòrtics de safir.
Les flors que l'alba mostrarà a pla i serra,
què valen comparades a un estel?
La llum del dia és per mirar la terra,
la de la nit per contemplar lo cel.

JOSEP CARNER "Vora la mar es nada"

VORA LA MAR ES NADA

Vora la mar és nada l'estimada
i és olorosa de ruixim marí;
té els canvis de la mar en la mirada
i lliure es gronxa per un blau camí.

Compta les veles a la matinada,
veu a la tarda el cuejant botí,
d'un so de mar és a la nit bressada;
i el meu plany no li vaga de sentir.

Amor, ensenya'm una veu novella
de prou virtut: no pas la cantarella
de l'aigua al vent o damnejant esculls:

que al bon recer de l'oblidada quilla
em valgui el so difós de la conquilla
quan serem sols i aclucarem els ulls.

EL SONET

L'estrofa apareix per primera vegada escrita per Pere Torroella (1436-1486) i es difon àmpliament al llarg delsegle XVI. El seu màxim exponent és Pere Serafí, autor de seixanta sonets publicats entre 1560 i 1565. Entre els segles XVII al XIX va ser utilitzat habitualment, però els poetes romàntics el van anar abandonant. Els autorsparnassians i simbolistes el van recuperar i amb més o menys fortuna no l'han deixat de cultivar fins als nostres dies. Entre els contemporanis, destaquen com sonetistes Jeroni Zanné, Josep Maria Solé, J.V. Foix o Joan Brossa. Josep Carner va ser el ressuscitador del sonet en català, caigut en desgràcia durant el Renaixementpoètic en aquesta llengua. Carner va utilitzar el sonet amb una perfecció lingüística inigualable i una exigència formal plena de referències cultes.
Un bon exemple de sonet a la Mètrica Catalana, per la seva perfecció formal és el poema Vora la mar és nada, de Josep Carner (inclòs en el llibre La paraula en el vent, de 1914):

David Jou i Mirabent " Via Catalana"

 

Via catalana

Mirant Europa, oblidant Espanya,

contemplant el mar, ignorant Madrid,

que ample semblava el món,

que alegre!

 

Amb menys insults,

amb menys amenaces,

amb més democràcia,

indiferent , però amb camins possibles,

fred i distant, però amb escletxes obertes,

sense aquest empresonament en un dogma,

sense aquesta sordesa malcarada

i aquest menyspreu infinit cap a nosaltres.

 

I tant potent que hauria pogut  ser

l’Espanya de la suma i el respecte!

Però mai no podrà ser;

ni la volen, ni ens hi volen,

només volen manar, cobrar i controlar.

 

Per això, en aquell immens riu groc

de sud a nord, de nord a sud,

ningú no trobava a faltar  Espanya:

era un dia d’eufòria, de festa, de família,

de confiança en el futur,

i no pas de pensar coses grises o impossibles:

L’Espanya que no han deixat ser,

La llosa insostenible de l’Espanya d’ara.

 

Potser algú ens escoltava:

Déu?, Europa?, el món?

Espanya, no

                                                   David Jou i Mirabent

Salvador Espriu "L'Onze de Setembre de 1714"

L'ONZE DE SETEMBRE DE 1714

Almenys ens han deixat

L'honor de caure sols.

En la desesperança,

Acceptem la foscor.

Demà retornarem

Al treball, a l'esforç.

Dreçats, hem de cavar

Als bancals de la por.

Aprofundim rars pous

Als orbs ulls de la mort.

Enllà d'aigües llotoses,

Terra bona, llavor.

Salvador Espriu

COMENTARI DE JSO:

Què han estat i què són les «aigües llotoses»?
Quina és aquesta «terra bona»?
Quina és «la llavor» ?

Està rebrotant aquesta llavor?

« El pensament català - ens digué Francesc Pujols - rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors»

Sabrem reconèixer aquest pensament quan rebroti?