divendres, 22 d’abril de 2016

Carles Riba: Llibre d'Estances. Poema 7


Primer Llibre d'Estances
Poema 7

Potser només ets l'ombra rient i fugitiva
d'un desig obstinat a habitar dins la ment,
i t'he cenyit entorn amb carn de pensament
i amb sang de mes batalles t'he fet encesa i viva.
Amor, potser el suau sospirar que de tu
ve a mi, és tan sols la folla ressonança
d'aquell desig fet música, i és, damunt ta semblança,
ma pròpia joia el sol que s'hi atura i lluu.
No hi fa res: jo t'hauré amat carnal i eterna;
fugirà l'ombra, mes ja el meu únic destí
serà allò meu que no mor, que morirà amb mi,
-que tu sola, oh Amor, hauràs pogut saber-ne.
Carles Riba, del Primer Llibre Estances


Carles Riba: Oració de l'Angúnia Poètica

Residu de "La paraula a lloure"


 
 

ORACIÓ DE L'ANGÚNIA POÈTICA
Senyor que heu alenat dins el meu fang:
ara la meva jovenesa
és com una aigua mesa al forn,
que penetra l'alè subtil del foc,
i bull, i escampa al seu voltant
una amorosa suavitat
que fa de bon estar-hi prop.
Senyor, dins de mi heu posat
la presència viva d'una dona
com l'aigua bombollant dins una argila nova:
dintre meu per primera vegada s'és obrat
el miracle de la paraula que consola:
i els homes se m'atansen
per si de mi els banyés el rou
tebi i alat de la paraula.
Senyor, perquè haveu cridat tan fort
dins aquest fang meu trencadís?
O ens heu posat aquest daler dintre del cor
perquè ens hi turmentem, així
com és el meu turment, que en parlar sento estort
escapar-se'm el baf que m'enfortís
-la presència d'ella vehement-
en un anguniós deslliurament
com deu sé el de l'anima per la mort?
Si sé que el meu fang buit no duraria al foc!
Heu arranjat talment el rompre's dels meus dies?
O és per vessar-m'hi encara nova cosa millor?
Què, si no sou ja Vós, Senyor?

Carles Riba

Blog de poesia

Ramon Llull: Lo Cant de Ramon



Salvador Espriu " Les Paraules"

La bellesa de la paraula, l'arrel profunda del mot en la vida mateixa, és dita amb una absoluta exigència en aquest extraordinari poema de Mrs. Death:
LES PARAULES
Hi ha tristesa darrera
les paraules, lents carros
en corrua que porten
runa de tu, molí tedi
de tarda de diumenge,
temor de dany. Se't tanquen
llibres i amics, els llavis
de les coses. Malèvols
aprenents d'homes grisos
t'encalcen per difícils
retorns a Déu. Intentes
amagar-te ben dintre
del teu hivern, on puguis
amb tants records encendre
l'últim foc. Després mires
amb ulls ja buits i penses
a dormir. Però encara,
a les palpentes, vénen
ferida porcellana,
nocturna seda, i trenques,
des d'una aigua profunda,
veus d'oblidats, intacte
vidre vell de paraules.

Jacint Verdaguer "Plus Ultra"


PLUS ULTRA
     estello, fai-te clara,
     car cerque moun camin.
Allà d’allà de l’espai
he vist somriure una estrella
perduda en lo front del cel
com espiga en temps de sega,
com al pregon de l’afrau
una efímera lluerna.
-Estrelleta –jo li he dit-,
de la mar cerúlia gemma,
de les flors de l’alt verger
series tu la darrera ?
-No só la darrera, no;
no só més que una llanterna
de la porta del jardí
que creies tu la frontera.
És sols lo començament
lo que prenies per terme.
L’univers és infinit,
pertot acaba i comença,
i ençà, enllà, amunt i avall,
la immensitat és oberta,
I a on tu veus lo desert
eixams de mons formiguegen.
Dels camins de l’infinit
són los mons la polsinera
que puja i baixa a sos peus
quan Jehovà s’hi passeja.
       (Musicat per Casasses i Comelade)

Jacint Verdaguer "Al cel cap al tard"


AL CEL
CAP AL TARD
La llum del jorn en grossa revinguda
d'onades d'or s'escola a l'occident,
entre núvols vermells escorreguda
que l'últim bes de l'astre rei encén.
I s'hi aboca lo jorn com dins una urna
i s'emblaveix lo cel descolorit,
deixant brotar ençà i enllà una espurna
del sol roent que l'Oceà ha engolit.
Si de la mar minvassen les onades,
bé lluirien perles al bell fons!
doncs, més i de més belles n'ha deixades
la llum del dia al traspassar los monts.
Lo raig del jorn bé en mostra d'hermosures;
tots s'amaguen per deixar lluir
als que trauen lo cap per les altures,
àngels de flama en pòrtics de safir.
Les flors que l'alba mostrarà a pla i serra,
què valen comparades a un estel?
La llum del dia és per mirar la terra,
la de la nit per contemplar lo cel.

dissabte, 4 de gener de 2014

JOSEP CARNER "Vora la mar es nada"

VORA LA MAR ES NADA



Vora la mar és nada l'estimada
i és olorosa de ruixim marí;
té els canvis de la mar en la mirada
i lliure es gronxa per un blau camí.

Compta les veles a la matinada,
veu a la tarda el cuejant botí,
d'un so de mar és a la nit bressada;
i el meu plany no li vaga de sentir.

Amor, ensenya'm una veu novella
de prou virtut: no pas la cantarella
de l'aigua al vent o damnejant esculls:

que al bon recer de l'oblidada quilla
em valgui el so difós de la conquilla
quan serem sols i aclucarem els ulls.

L'estrofa apareix per primera vegada escrita per Pere Torroella (1436-1486) i es difon àmpliament al llarg delsegle XVI. El seu màxim exponent és Pere Serafí, autor de seixanta sonets publicats entre 1560 i 1565. Entre els segles XVII al XIX va ser utilitzat habitualment, però els poetes romàntics el van anar abandonant. Els autorsparnassians i simbolistes el van recuperar i amb més o menys fortuna no l'han deixat de cultivar fins als nostres dies. Entre els contemporanis, destaquen com sonetistes Jeroni ZannéJosep Maria SoléJ.V. Foix o Joan BrossaJosep Carner va ser el ressuscitador del sonet en català, caigut en desgràcia durant el Renaixementpoètic en aquesta llengua. Carner va utilitzar el sonet amb una perfecció lingüística inigualable i una exigència formal plena de referències cultes.
Un bon exemple de sonet a la Mètrica Catalana, per la seva perfecció formal és el poema Vora la mar és nada, de Josep Carner (inclòs en el llibre La paraula en el vent, de 1914):