dissabte, 4 gener de 2014

JOSEP CARNER "Vora la mar es nada"

VORA LA MAR ES NADA



Vora la mar és nada l'estimada
i és olorosa de ruixim marí;
té els canvis de la mar en la mirada
i lliure es gronxa per un blau camí.

Compta les veles a la matinada,
veu a la tarda el cuejant botí,
d'un so de mar és a la nit bressada;
i el meu plany no li vaga de sentir.

Amor, ensenya'm una veu novella
de prou virtut: no pas la cantarella
de l'aigua al vent o damnejant esculls:

que al bon recer de l'oblidada quilla
em valgui el so difós de la conquilla
quan serem sols i aclucarem els ulls.

L'estrofa apareix per primera vegada escrita per Pere Torroella (1436-1486) i es difon àmpliament al llarg delsegle XVI. El seu màxim exponent és Pere Serafí, autor de seixanta sonets publicats entre 1560 i 1565. Entre els segles XVII al XIX va ser utilitzat habitualment, però els poetes romàntics el van anar abandonant. Els autorsparnassians i simbolistes el van recuperar i amb més o menys fortuna no l'han deixat de cultivar fins als nostres dies. Entre els contemporanis, destaquen com sonetistes Jeroni ZannéJosep Maria SoléJ.V. Foix o Joan BrossaJosep Carner va ser el ressuscitador del sonet en català, caigut en desgràcia durant el Renaixementpoètic en aquesta llengua. Carner va utilitzar el sonet amb una perfecció lingüística inigualable i una exigència formal plena de referències cultes.
Un bon exemple de sonet a la Mètrica Catalana, per la seva perfecció formal és el poema Vora la mar és nada, de Josep Carner (inclòs en el llibre La paraula en el vent, de 1914):


diumenge, 29 setembre de 2013

David Jou i Mirabent " Via Catalana"


 
Via catalana

Mirant Europa, oblidant Espanya,
contemplant el mar, ignorant Madrid,
que ample semblava el món,
que alegre!
 
Amb menys insults,
amb menys amenaces,
amb més democràcia,
indiferent , però amb camins possibles,
fred i distant, però amb escletxes obertes,
sense aquest empresonament en un dogma,
sense aquesta sordesa malcarada
i aquest menyspreu infinit cap a nosaltres.
 
I tant potent que hauria pogut  ser
l’Espanya de la suma i el respecte!
Però mai no podrà ser;
ni la volen, ni ens hi volen,
només volen manar, cobrar i controlar.
 
Per això, en aquell immens riu groc
de sud a nord, de nord a sud,
ningú no trobava a faltar  Espanya:
era un dia d’eufòria, de festa, de família,
de confiança en el futur,
i no pas de pensar coses grises o impossibles:
L’Espanya que no han deixat ser,
La llosa insostenible de l’Espanya d’ara.
 
Potser algú ens escoltava:
Déu?, Europa?, el món?
Espanya, no
                                                   David Jou i Mirabent


dimarts, 2 abril de 2013

Isaïes "Escolta cel!"


Escolta, cel!


Escolta, cel!

Estigues atenta, terra!
El Senyor parla:
«He criat fills i els he ennoblit,
però ells s'han revoltat contra mi.
Un bou coneix el seu propietari,

i un ase, l'estable del seu amo,

però a Mi, Catalunya no em coneix,
el meu poble m'ignora.»
Ai, nació pecadora,
poble carregat de culpes,
raça de malvats, fills corruptes!
Han abandonat el Senyor





Nota: 
Adaptació de poesies bíbliques a a la realitat de Catalunya.