dissabte, 4 de gener de 2014

JOSEP CARNER "Vora la mar es nada"

VORA LA MAR ES NADA



Vora la mar és nada l'estimada
i és olorosa de ruixim marí;
té els canvis de la mar en la mirada
i lliure es gronxa per un blau camí.

Compta les veles a la matinada,
veu a la tarda el cuejant botí,
d'un so de mar és a la nit bressada;
i el meu plany no li vaga de sentir.

Amor, ensenya'm una veu novella
de prou virtut: no pas la cantarella
de l'aigua al vent o damnejant esculls:

que al bon recer de l'oblidada quilla
em valgui el so difós de la conquilla
quan serem sols i aclucarem els ulls.

L'estrofa apareix per primera vegada escrita per Pere Torroella (1436-1486) i es difon àmpliament al llarg delsegle XVI. El seu màxim exponent és Pere Serafí, autor de seixanta sonets publicats entre 1560 i 1565. Entre els segles XVII al XIX va ser utilitzat habitualment, però els poetes romàntics el van anar abandonant. Els autorsparnassians i simbolistes el van recuperar i amb més o menys fortuna no l'han deixat de cultivar fins als nostres dies. Entre els contemporanis, destaquen com sonetistes Jeroni ZannéJosep Maria SoléJ.V. Foix o Joan BrossaJosep Carner va ser el ressuscitador del sonet en català, caigut en desgràcia durant el Renaixementpoètic en aquesta llengua. Carner va utilitzar el sonet amb una perfecció lingüística inigualable i una exigència formal plena de referències cultes.
Un bon exemple de sonet a la Mètrica Catalana, per la seva perfecció formal és el poema Vora la mar és nada, de Josep Carner (inclòs en el llibre La paraula en el vent, de 1914):


diumenge, 29 de setembre de 2013

David Jou i Mirabent " Via Catalana"


 
Via catalana

Mirant Europa, oblidant Espanya,
contemplant el mar, ignorant Madrid,
que ample semblava el món,
que alegre!
 
Amb menys insults,
amb menys amenaces,
amb més democràcia,
indiferent , però amb camins possibles,
fred i distant, però amb escletxes obertes,
sense aquest empresonament en un dogma,
sense aquesta sordesa malcarada
i aquest menyspreu infinit cap a nosaltres.
 
I tant potent que hauria pogut  ser
l’Espanya de la suma i el respecte!
Però mai no podrà ser;
ni la volen, ni ens hi volen,
només volen manar, cobrar i controlar.
 
Per això, en aquell immens riu groc
de sud a nord, de nord a sud,
ningú no trobava a faltar  Espanya:
era un dia d’eufòria, de festa, de família,
de confiança en el futur,
i no pas de pensar coses grises o impossibles:
L’Espanya que no han deixat ser,
La llosa insostenible de l’Espanya d’ara.
 
Potser algú ens escoltava:
Déu?, Europa?, el món?
Espanya, no
                                                   David Jou i Mirabent


dimarts, 19 de març de 2013

Salvador Espriu "L'Onze de Setembre de 1714"


L'ONZE DE SETEMBRE DE 1714


Almenys ens han deixat
L'honor de caure sols.
En la desesperança,
Acceptem la foscor.

Demà retornarem
Al treball, a l'esforç.
Dreçats, hem de cavar
Als bancals de la por.

Aprofundim rars pous
Als orbs ulls de la mort.
Enllà d'aigües llotoses,
Terra bona, llavor.


Salvador Espriu

COMENTARI DE JSO:

Què han estat i què són les «aigües llotoses»?
Quina és aquesta «terra bona»?
Quina és «la llavor» ?

Està rebrotant aquesta llavor?

« El pensament català - ens digué Francesc Pujols - rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors»

Sabrem reconèixer aquest pensament quan rebroti?

diumenge, 17 de març de 2013

Jacint Verdaguer "Vora la mar"


VORA LA MAR

Al cim d'un promontori que domina
     les ones de la mar,
quan l'astre rei cap a ponent declina
     me'n pujo a meditar.
Amb la claror d'aqueixa llàntia encesa
     contemplo mon no-res;
contemplo el mar i el cel, i llur grandesa
     m'aixafa com un pes.
Eixes ones, mirall de les estrelles,
     me guarden tants records,
que em plau reveure tot sovint en elles
     mos somnis que són morts.
Aixequí tants castells en eixes ribes
     que m'ha aterrat lo vent,
amb ses torres i cúpules altives
     d'evori, d'or i argent:
poemes, ai!, que foren una estona
     joguina d'infantons,
petxines que un instant surten de l'ona
     per retornar al fons:
vaixells que amb veles i aparell s'ensorren
     en un matí de maig,
illetes d'or que naixen i s'esborren
     del sol al primer raig:
idees que m'acurcen l'existència
     duent-se'n ma escalfor,
com rufagada que s'endú amb l'essència
     l'esmusteïda flor.
A la vida o al cor quelcom li prenen
     les ones que se'n van;
si no tinc res, les ones que ara vénen
     dieu-me què voldran?
Amb les del mar o amb les del temps un dia
     tinc de rodar al fons;
¿per què, per què, enganyosa poesia,
     m'ensenyes de fer mons?
Per què escriure més versos en l'arena?
     Platja del mar dels cels,
¿quan serà que en ta pàgina serena
     los escriuré amb estels?
          Caldetes, 10 de gener de 1883

Jacint Verdaguer

Fundació Jacint Verdaguer

dijous, 14 de març de 2013

Salvador Espriu "Arbre"


ARBRE

Jo et vaig somniar majestat invisible
Que plana per la faç de cada cosa.
Arrelat en dolor de la cendra,
Un home només, et portava, sepulcre,
Pare mort, dintre meu, en silenci,
I et cridava amb paraules de vent
D’antics mil•lenaris, que encenen la ira.
No has respost mai al clam i em deixaves
En temença de nit, foc secret, alta flama,
Arbre Déu en la nit.

Del llibre "Les Hores"

Traducció al basc o "eukara"

Zuhaitza

Maieztate ikustezina, amestu zintudan
gauza bakoitzaren azalean dabilena,
errautsaren minean sustraitua,
gizon batek bakarrik eramaten zizun, ehortz,
Aita hila, nere barruan, isilik,
Haizezko hitzekin deitzen nizun,
Milaka urteko zahartzaroarekin, haserrea pizten dutenak.
Sekula ez didazu erantzun, eta utzi egin nauzu
Gauaren bildur, su sekretua, gar luzea,
Jainko zuhaitza, gauean


Traducció a l’hebreu:

ETZ

Jalamti aleja hadar lo niré
kemishtaf merajef meal kol dabar
Noaj bijeeb shel afar
Adam ejad lebadó, lakaj otjá, kbar.
Ab met, betojí, besheket
vekarati lejá im milim shel ruaj
shel alfei shanim atikot shemabirot et hakaas.
Af paam lo anita laraash veaçabta otí
Im pajad mibnei halaila, ech sodi, lehaba g’bohá
Etz haeloim balaila

dimecres, 18 de gener de 2012

Web de Poesia patriòtica catalana

Recull de poesies patriòtiques catalanes


Poesies patriòtiques

ODA A LA PATRIA - Bonaventura Carles Aribau

Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
dels núvols e del cel de lluny vos distingia
per lo repòs etern, per lo color més blau.
Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
com guarda vigilant cobert de boira e neu
guaites per un forat la tomba del Jueu,
e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors
com conèixer pogués lo front de mos parents,
coneixia també lo so de tos torrents
com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.
Mes arrencat després per fats perseguidors,
ja no conec ni sent com en millors vegades;
així d’arbre migrat a terres apartades
son gust perden los fruits e son perfum les flors.

Què val que m’haja tret una enganyosa sort
a veure de més prop les torres de Castella,
si el cant del trobador no sent la mia orella
ni desperta en mon pit un generós record?
En va a mon dolç país en ales jo em transport
e veig del Llobregat la platja serpentina,
que, fora de cantar en llengua llemosina
no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.
Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

En llemosí sonà lo meu primer vagit
quan del mugró matern la dolça llet bevia.
En llemosí al Senyor pregava cada dia
e càntics llemosins somiava cada nit.
Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
puix surten mes raons del centre de mon pit.

Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.
Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
cessarà de cantar de mon patró la glòria
e passe per ta veu son nom e sa memòria
als propis, als estranys, a la posteritat.

dissabte, 17 de desembre de 2011

Joan Margarit "Poètica"

POÈTICA

Al Joan Grimalt


Perseguint la bellesa estaràs sol,
perquè, en trobar-la, s’esvaneix i deixa
la seva pols de papallona als dits.
I tornaràs a percaçar l’esclat
que saps dins teu, talment el llamp
que en un instant et mostra,
fins al llunyà horitzó, la realitat.

Edat roja, 1990.


El catalán Joan Margarit (1938, Sanahuja. Lleida) cultiva una poesía realista, con una fuerte carga autobiográfica y moral. La poesía, con su registro de afectos, recuerdos, momentos vividos, músicas y lecturas, se convierte para el poeta en lugar preferente para encontrarse a sí mismo.

POÉTICA

A Joan Grimalt

Al ir tras la belleza estarás solo:
Si la encuentras, se desvanece y deja
polvo de mariposa entre los dedos.
Perseguirás de nuevo el resplandor
que sabes dentro de ti, como el relámpago
que muestra fugazmente,
hasta el lejano horizonte, la realidad.

Edad roja, 1990. Traducción de Antonio Jiménez Millán.

Més informació
http://poeticas.es/?p=3097